Un director de cinema es veu pressionat perquè ha d'escriure un guió i decideix anar a passar uns dies a un lloc tranquil. Per no anar-hi sol convenç a un amic per a que l'acompanyi, i aquest decideix dur-hi també la seva amant. Així, tots tres, aprofitant que és temporada baixa, s'instal·len durant tres dies en un complexe turístic vora el mar. Aviat les tensions amoroses es desencadenaran entre els tres personatges. Uns dies més tard el director torna al mateix lloc tot sol, i hi coneix una dona que l'hi recorda l'amant del seu amic.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Hong Sang-soo no deixa de ser un cineasta minoritari a Corea; però té el seu públic (1), i aquest resulta ser força nombrós quan el comparem amb el d'altres directors que, com ell, neden a contracorrent (franctiradors també els hi diuen), amb propostes més o menys radicals, però en qualsevol cas allunyades de tòpics i tendències. Penso en Kim Ki-duk, un autor molt apreciat internacionalment però poc respectat en el seu país.
Aquest fet crec que es deu a la proximitat dels temes que Hong tracta en les seves pel·lícules, amb els quals una audiència coreana es pot sentir fàcilment identificada (el mateix, però a la inversa, es podria dir del que li passa amb el públic –i la crítica– d'altres països). Han estat, doncs, les arriscades opcions estètiques i formals del director allò que l'hi ha limitat l'audiència. És tenint en compte això que m'estranya que Woman on the Beach, la seva última realització, no hagi gaudit del favor d'un nombre més gran d'espectadors, ja que es tracta de la seva pel·lícula més accessible fins a la data. Els seus temes són els de sempre. Els triangles amorosos, les relacions sexuals esporàdiques, la solitud o la incapacitat dels personatges per a triar un camí a seguir en la seva vida, són paisatges habituals en l'obra d'aquest cineasta, tots ells encaminats a mostrar la insatisfacció vital de molts homes i dones en la trentena a la Corea actual. A Woman on the Beach, i això sí que és una novetat, aquesta reflexió està particularment enfocada en dues dones (que en certa manera són una), Mun-suk i Sun-hee, que durant la segona part de la pel·lícua prendran el protagonisme a l'obsessiu i desconcertat director de cinema, Jung-rae, que inicia el relat. Un canvi d'orientació que haurà de tranquilitzar aquells que criticaven Hong per relegar les dones en les seves pel·lícules a simples instruments.
Però el veritable canvi –si bé no estic parlant, en absolut, d'un gir de cent-vuitanta graus– està en la manera com s'explica tot això. Per començar, Woman on the Beach és la seva pel·lícula més alegre i vital. Arribant a ser divertida per moments (sense ser una comèdia!), la història desprèn un optimisme gens habitual en el seu autor. Només cal veure com al final Jung-rae (d'altra banda, un personatge masculí tan patètic com els que Hong acostuma a retratar) acaba completant el seu guió, i com Mun-suk i Sun-hee, a pesar d'haver-se tornat a quedar soles, marxen amb un somriure i la perceptible determinació de seguir endavant tot i les adversitats.
En l'aspecte formal, l'estil narratiu s'ha fet més clàssic. Si en els anteriors títols del director les històries semblaven guiades per una aparent (i remarco la idea d'aparent) casualitat, a Woman on the Beach el causa-efecte es fa més clar, revelant l'estructura, i així fent més evidents els elements de repetició i circularitat amb que Hong proveeix els seus guions (ex: Mun-suk i Sun-hee assegudes a les escales que donen accés al seu hotel en dos moments diferents de la pel·lícula). Han desaparegut també els llargs silencis que acompanyaven les converses dels personatges, i que feien palesos els seus problemes de comunicació. Potser seria agosarat dir que Hong ha polit el seu estil, ja que això implicaria una crítica a les seves anteriors pel·lícules. Personalment he disfrutat més d'aquest que de cap altre dels seus films, però alhora he trobat a faltar allò que feia de Hong un autor tan únic (2). Però que no se'm mal interpreti, Woman on the Beach no deixa de ser una obra atípica. Simplement succeeix que Hong ha moderat una mica la seva manera de fer cinema. No en sé el motiu, ni si el director coreà seguirá per aquest camí en els seus futurs projectes, però en qualsevol cas jo no ho consideraria com una concessió, ja que Woman on the Beach és una gran pel·lícula.
Comentari penjat el 12/12/2006
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Força fidel, per cert, com ho avalen les estables xifres de recaptació de les seves pel·lícules: de les quatre darreres tres han atret entre dos-cents vint i dos-cents vuitanta mil espectadors. Només Tale of Cinema (2005) va suposar una punxada, amb poc més de quaranta mil entrades venudes.
(2) James Udden compara l'estil de Hong amb el de dos dels més sorprenents i reconeguts directors asiàtics del moment, com són els taiwanesos Tsai Ming-liang i Hou Hsiao-hsien, i parla de l'eclosió d'un estil pan-asiàtic basat en els llargs plans estàtics. El seu article, “The Future of a Luminiscent Cloud. Recent Developments in a Pan-Asian Style”, el podeu consultar a http://www.synoptique.ca/core/en/articles/udden_cloud/
, Haebyeon-ui yeoin (literalment: “La dona de la platja”)