Time

Una noia jove, Seh-hee, decideix sotmetre's a una operació de cirurgia estètica que li canviï totalment la cara. Ho fa perquè veu el seu nòvio, Ji-woo, flirtejar amb altres noies, i pensa que és perquè después d'un any d'estar junts ja s'ha cansat d'ella, de veure cada dia el mateix rostre. Un cop transformada, mirarà de reconquistar a Ji-woo sense advertir-lo de res, presentant-se de nou a ell amb el nom de See-hee.

(Imatges extretes de www.cine21.com)

Per a qui treballa Kim Ki-duk? Per al públic? Quin públic? Per a la crítica? Per a si mateix? Semblen preguntes legítimes després d'allò succeït amb Time. La pel·lícula número tretze de Kim va estar a punt de no ser estrenada als cinemes coreans. El motiu, la negativa del director a presentar la pel·lícula als seus compatriotes després de la successió de fracassos en la taquilla soferts pels seus anteriors títols (la precedent The Bow (2005), va ser vista per 1.226 persones en l'única sala on es va projectar el film a tot Corea). Finalment, la distribuïdora Sponge House va convèncer Kim de fer una estrena reduïda a unes poques sales. Sis han acabat essent els cinemes que s'han decidit a projectar Time, els quals han venut trenta mil entrades. Uns acceptables resultats (1), ateses les circumstàncies (2).

Kim Ki-duk sembla ser un cas una mica extrem d'un fet, d'altra banda, força habitual, com és que els directors dits independents, aquells que s'arrisquen amb originals propostes sovint provocadores, no són gaire ben acollits, no ja pel públic del seu país, sinó pel de cap altre lloc (el suposat èxit internacional de, per exemple, el propi Kim Ki-duk, es refereix a festivals i sales de cinema alternatiu) (3). Però el més curiós del cas que ens ocupa, és que amb Time el director sembla haver volgut acostar-se al gran públic. En primer lloc, narra una història que pot trobar ecos en la vida de molta gent. Les intervencions de cirurgia estètica són un tema d'actualitat, d'aquests que ocupen espais en telenotícies i diaris, sobretot a Corea del Sud, on un gran nombre de noies joves se sotmeten a aquest tipus d'operacions, sovint de manera massa capriciosa.(4) La radical decisió de Seh-hee en la pel·lícula toca de ple aquesta problemàtica, amb la qual cosa Kim introdueix el seu film en el teixit social. Els escenaris són reveladors en aquest sentit. Lluny de les illes de The Isle, Spring, Summer, Autumn, Winter and… Spring o The Bow, aquí cobra especial rellevància el concorregut bar on els protagonistes es troben i discuteixen una vegada i una altra a la vista de tothom. No és la primera vegada que Kim fa referència a un problema social de la Corea actual, doncs Bad Guy i Samaritan Girl tractaven el tema de la prostitució, però el món que reflexen és violent i marginal, allunyat del dia a dia de la majoria de la gent.

A més, Kim renuncia a un dels trets formals més característics del seu estil: el silenci dels seus protagonistes (que, en certa manera, els convertia també a ells en illes). Aquesta decisió s'ha de considerar molt significativa, més enllà de que tingui continuïtat o no en el seus propers projectes. Fent-ho, acosta la narració del film a allò a què el públic està més habituat. Durant els primers minuts, en moltes escenes, podríem pensar que assistim a un convencional drama de parella, un tipus de pel·lícula que qualsevol haurà vist multitud de vegades. Time resulta, en aquest sentit, una pel·lícula familiar, en la qual, això sí, Kim hi introdueix la seva habitual poètica: la platja de les estàtues, els llavis pintats de la mascareta amb que Seh-hee es protegeix la cara después de l'operació… El cinema de Kim Ki-duk és sempre més evocador que explícit. Time és així durant la seva primera part, continguda, equilibrant magníficament la seva part poètica amb la què en podríem dir realista. Massa potser, o això devia pensar el director, perquè durant els últims minuts decideix forçar la història i dur-la per uns camins massa estrambòtics. No revelaré el que succeeix per a aquells que encara ho hagin de descobrir, però al meu entendre Kim destrueix una història comprensible i emocionant en el seu afany de suggerir massa coses.

Comentari penjat el 01/02/2007

----------------------------------------------------------------------------------

(1) Així ho han expressat Sponge House i el propi Kim Ki-duk, que asseguren sentir-se tan satisfets que ja preparen l'estrena coreana del següent film de Kim, Breath (després que, altre cop, els rumors apuntessin a què aquesta no es produiria).

(2) A sobre, poc abans de l'estrena, Kim va insinuar, durant una entrevista televisiva, que el despreci per les seves pel·lícules es devia a l'estupidesa dels espectadors. Declaracions de les que pocs dies después es retractaria dient que la culpa era seva per fer “pel·lícules miserables”.

(3) Només 13 mil persones han vist Time a Espanya (amb una població equivalent a la de Corea del Sud).

(4) No per casualitat el 2006 es van estrenas dos films coreans més amb aquesta temàtica: Cinderella (dir. Bong Man-dae) i 200 Pounds Beauty (dir. Kim Yong-hwa).