Dos científics vessen, negligentment, un producte químic en el riu Han de Seül. Uns anys després, un monstre mutant sortirà del riu per a terroritzar els habitants de la ciutat. Entre les seves primeres víctimes hi ha una noia a qui s'emporta al seu cau amb la intenció de devorar-la més tard. La família de la noia (pare, tiets i avi) iniciarà una recerca desesperada, durant la qual hauran de fer front als atacs del monstre, però també al secretisme i les males arts del seu propi govern i de l'exèrcit.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
The Host és una pel·lícula de grans xifres. La seva publicitat, amb raó, les pregona insistentment. Però aquestes, ben mirades, es revelen relatives. A Corea, l'estiu passat, es va convertir en la cinta més taquillera de la història (i no parlo només del cinema coreà), amb els seus tretze milions d'entrades venudes (una quarta part de la població del país!). Gràcies a això i a les seves característiques (de seguida les veurem), ha obtingut també la major distribució internacional de la que mai hagi gaudit una producció coreana. Però, a pesar de tot, els seus números a l'estranger han quedat molt per sota de les expectatives generades, i el seu pas per països com Japó, Gran Bretanya o França s'ha considerat ja un fracàs. Aquest contradictori grau de recepció és simptomàtic, i convé aturar-s'hi.
A favor del seu èxit global, The Host tindria la seva pertinença a un dels gèneres més populars del cinema mundial, el de l'acció (o aquesta és la idea que a un li queda després de veure'n els anuncis de la televisió). Això, unit a una esforçada campanya publicitària, li garanteix atreure a un bon nombre de curiosos. També podem donar per segura l'assistència de molts dels afeccionats al cinema fantàstic i/o asiàtic que es multipliquen a casa nostra (tot i que aquests, a pesar de ser molts segueixen sent pocs, parlant en termes relatius). En contra de la seva repercussió mundial, però, sembla tenir factors més poderosos. Centrem-nos en el cas espanyol per a caminar més sobre segur. L'any passat a Espanya el film asiàtic més vist va ser Agua (Water, dir. Deepa Mehta, 2005), que va atreure a poc més de dos-cents mil espectadors. En un mercat cinematogràfic colonitzat per Hollywood i al·lèrgic a les versions originals, ser un film indi, xinès o coreà és un handicap. Però més enllà d'aquest prejudici que –es podria argüir– és fins a cert punt compensable amb una bona promoció, The Host té un altre factor en contra, que és la barrera cultural, perquè –i això no ho diu la seva publicitat– aquest film de Bong Joon-ho té una personalitat profundament coreana. Ho certifica en primer lloc el seu to. El tipus d'humor i l'eclèctica barreja de gèneres que recorren la pel·lícula de punta a punta, estan molt allunyats dels cànons del cinema més comercial d'Occident, i poden resultar desconcertants i difícils de pair per a molts espectadors desprevinguts (1). No només això, a més l'argument està constantment esquitxat de referències al passat i el present de la política coreana (la molesta presència, encara ara, de tropes nord-americanes a la península; la vinculació d'algun dels personatges –com Nam-il, el germà del protagonista– amb les revoltes d'estudiants dels anys 80), sobre les quals pivota part del sentit de la història.
Aquestes i altres qüestions són importants per a entendre The Host, però no és necessari conèixer-les per a adonar-se de la seva importància. Una importància fonamentada en les constatacions que la pel·lícula permet fer:
- La vitalitat del cinema coreà. Encara que sembli mentida, a pocs anys de l'esclat oficial de la cinematografia coreana, ja s'està parlant del seu declivi. Les raons esgrimides en alguns fòrums, amb evident precipitació, són l'estancament de les seves propostes (sobretot a nivell temàtic: comèdies i melodrames) i l'absència de títols importants en els darrers anys. Això li impossibilitaria de competir a nivell internacional i així mantenir el seu creixement. Doncs bé, és cert que els resultats fora de Corea en aquesta ocasió no han acompanyat, però The Host prova que la indústria del cinema coreana encara té la capacitat de crear blockbusters d'èxit, potencialment exportables i, el més important, que ho fa apostant pel risc i l'originalitat.
- És possible competir amb Hollywood. A un nivell més general, The Host mostra que amb molts menys diners dels que es gasta Hollywood es poden crear productes d'un nivell similar. Els costos dels films americans estan inflats, i la prova és que amb només 11 milions de dòlars els coreans han fet una monster-movie impecable a nivell tècnic i d'efectes especials (excepte per un parell d'imatges del monstre al final).
- La insobornable personalitat artística de Bong Joon-ho. Més d'un devia espantar-se en veure que el nou projecte del director de les excel·lents Barking Dogs Never Bite (2000) i Memories of Murder (2003), era una superproducció sobre un monstre mutant que terroritza la ciutat de Seül. Però finalment el pes del projecte no ha esclafat la creativitat de Bong, que ha estat capaç de triomfar en tots els fronts. En primer lloc, ha creat un film de terror exemplar, en què les aparicions del goemul estan ben dosificades i són tremendament efectives (és a dir, que provoquen veritable espant). A més, Bong ha sabut dur el film al seu terreny, i com ja va fer a Memories… aprofita per a introduir en el gènere altre temes d'índole social (en aquest cas, la lluita desesperada d'una família –disfuncional– per mantenir-se unida, sota l'amenaça no només d'un monstre subterrani, sinó també, i sobretot, d'un aparell estatal que minimitza els individus).
Aprofito les darreres línies per a expressar el meu entusiasme per aquesta obra original i esquizofrènica (però perfectament coherent, valgui la contradicció). Avui en dia, poques pel·lícules destinades a la popularitat poden presumir d'enriquir-se a cada visionat. The Host ho fa. Paraula.
Comentari penjat el 07/03/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) El crític José Enrique Monterde, en un comentari de Memories of Murder (Dirigido por nº 334, maig 2004, p. 11), admetia no ser capaç de dilucidar si el “particular sentit de l'humor” de les pel·lícules de Bong s'havia de definir com a negre, coreà o surreal. (Remarco el segon adjectiu, ja que indica la barrera cultural a què m'he referit)
,
Goemul (literalment: “Monstre”)