El jove i tímid Goni (nom que vol dir “cigne” en coreà vernacle) perd tots els diners de la seva cosina en una partida de hwatu (un tradicional joc de cartes). Amb la intenció de recuperar-los, s'endinsa en el món del joc i dels baixos fons fins que s'acaba convertint en un jugador professional amb pocs escrúpols, sota el mestratge del ‘gran' Pyung. Els perills del joc faran que es decideixi a deixar-ho i a iniciar una vida tranquila, però ja no li serà possible, sobretot després d'haver conegut a Madame Jeong, que el manipularà fins a convèncer-lo de què l'ajudi a dur a terme una sucosa estafa.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Segon treball de Choi Dong-hun, Tazza. The High Rollers confirma l'estil i el talent d'aquest jove director. Es tracta d'una pel·lícula que d'entrada sembla familiar, no només per les seves similituds amb The Big Swindle (2004) –l'exitosa opera prima de Choi–, sinó també perquè, com aquella, té per referent un cert cinema noir americà de dels 60 i 70. Així ho revelen la música (de tons jazzístics), la realització (els zooms, la (multi)partició de la pantalla –que va posar de moda Richard Fleischer a The Boston Strangler (1968)–), i un aire retro en part del vestuari i alguns ambients, a pesar de situar la narració en la contemporaneïtat. Estem parlant de pel·lícules amb drama, humor i acció, realització àgil i trames enrevessades. I si bé el repartiment de Tazza no iguala en glamour al de, posem per cas, Ocean's Eleven (l'original o el seu remake), sobretot per a un espectador occidental, s'apreciarà la presència de l'elegant figura de Kim Hye-su –sense dubte, un dels motius pels quals la cinta va vendre més de sis milions d'entrades a Corea, situant-se com la segona més vista de l'any. En definitiva, es tracta d'un film que ofereix bones dosis d'entreteniment i diversió.
Malgrat això, Tazza no és una pel·lícula tan juganera com, posem pel cas, ho és la mateixa The Big Swindle, va més enllà dels seus referents i no es conforma en ser un exercici de cinefília. No es recolza tant en la intriga d'una trama embolicada. La narració, que fa ús de salts temporals endavant i endarrera, funciona com un rellotge de precisió, però les mentides i les estafes perpetrades pels protagonistes (veritable leit-motiv argumental) ens són revelades des de bon començament, centrant l'interès, llavors, en les reaccions d'uns i altres davant de l'engany. Choi tampoc desvia l'atenció –com han fet altres directors en films sobre jocs de tota mena– cap a l'entrellat del hwatu (1). Pot ser que, en tractar-se d'un joc molt conegut a Corea, no ho hagi considerat necessari; o que, tenint en compte la complexitat de les seves regles, li hagi semblat poc adient. Una tercera opció, per la que em decanto, és que hagi volgut fugir d'un estereotip que no fa sinó sostenir un interès artificial, en desviar-se del nucli temàtic: els personatges. A pesar de la seva carcassa d'entreteniment de luxe, en l'interior Tazza aconsegueix ser un retrat d'individus cínics i amorals, però també enginyosos i supervivents, en la línia d'allò perfilat per Choi en la seva anterior obra, ara augmentat i millorat en incorporar al discurs la part fosca i crua de les seves vides.
La llàstima és que, al meu parer, alguns dels intèrprets no aportin a les seves caracteritzacions la profunditat o la imatge desitjables. Parlo de Cho Seung-woo i Baek Yun-shik (ja que Kim Hye-su està esplèndida); el primer, tot i estar correcte, no arriba al nivell que exigeix un personatge tan ric com el de Goni, mentre que Baek –a qui, ho he de dir, molts han elogiat per la seva interpretació–, es veu una mica forçat com el vell tauró Pyung (2). Ambdós pequen també d'incorporar massa elements còmics a la seva actuació, que fan perdre credibilitat als personatges; però a això ja hi estem habituats en el cinema comercial coreà dels darrers anys. Són aquestes concessions les que li escamotegen al film la condició de gran obra que està clar que perseguia, i que de ben segur Choi Dong-hun tornarà a buscar en el seu proper projecte. De moment, la seva evolució és bona.
Comentari penjat el 25/09/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Hwatu és en realitat el nom d'una baralla de cartes, identificable per la seva decoració floral (d'aquí el nom, ‘cartes de flors'). El seu orígen és japonès, i s'hi poden jugar diversos jocs, el més popular dels quals a Corea és el ‘Go Stop' –modalitat que veiem en el film– que s'inspira en els jocs de cartes occidentals, especialment el pòquer. Per a més informació, veure el link al final del comentari.
(2) Pot ser cosa del maquillatge, perquè a The Big Swindle –un film, per cert, que també ranquejava una mica a causa del maquillatge d'un dels actors–, estava molt més natural en un rol similar.
,
Tajja (literalment, en argot: “Timadors del joc”) 