Yong-hyun, un jove taxista amb un passat obscur, es muda a un semiruïnós edifici d'apartaments de la gran ciutat. Allà entra en contacte amb els únics inquilins que no s'han decidit a marxar-ne: un escriptor frustrat de dubtós talent, una mestra de piano traumatitzada després que el seu xicot morís en el misteriós incendi del seu apartament (el mateix que ha llogat Yong-hyun) i l'encarregada d'una botiga d'alimentació a qui el seu marit pega constantment. Yong-hyun aviat estableix una relació sentimental amb aquesta última després que ella assassini el seu marit i li demani ajuda per a amagar el cos. Però no és el present dels personatges sinó el seu passat (i també el del propi edifici) allò que entorpeix les seves vides.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Hi ha pel·lícules que, al marge de les qualitats generals que puguin atresorar, són valorades i recordades per haver suposat, en el moment de la seva aparició, una renovació dels paradigmes habituals (sovint estancats o senzillament nefastos) que provoca (no sempre) un punt d'inflexió. És el cas de Sorum, un film nascut en un moment en què el cinema coreà mirava de posar-se al dia en matèria de cinema de terror a base d'insubstancials slashers d'imitació (els Bloody Beach –Kim In-soo, 2000– o The Record – Kim Gi-hun, Kim Jong-seok, 2000–), tret d'alguna honorable excepció com Memento Mori (Kim Tae-yong, Min Kyu-dong, 1999), amb la qual la cinta del debutant Yun Jong-chan guardava més d'una semblança.
 |
Sorum aporta al gènere de terror sud-coreà la seva variant psicològica. Per això, és possible que els amants de les emocions més fortes es queixin de que “no hi passa res”. Efectivament, l'acció és mínima, i la responsabilitat de generar tensió recau sobre l'atmosfera, sempre inquietant alhora que misteriosa (Yun cultiva el gènere a través d'escenes estranyes, com la de les llums intermitents del passadís). Ha de ser així, doncs en el nucli argumental de la proposta s'hi troben temes com la culpa, els traumes d'infantesa, els deutes amb el passat o el fatalisme, autèntics assetjadors sense rostre dels protagonistes. La voluntat d'insinuar fa que es recorri sovint a la metàfora, com la de l'edifici en runes on viuen els personatges, que alguns han volgut entendre com un signe de l'interès del film per la crítica social, però que representa més aviat la desballestada ànima dels seus inquilins.
No per tot això la pel·lícula resulta menys aterridora. Al contrari, l'estil gèlid amb què Yun desenvolupa la trama (un exemple clar seria el moment en què Sun-yeong apareix darrera de Yong-hyun tota coberta de sang després d'haver matat el seu marit, instant que no s'acompanya ni de música estrident ni d'efectes sonors impactants) enrareix l'ambient fins a provocar desassossec. A més, com ha apuntat un crític (1), l'espectador, envoltat de monstres (2), es troba indefens, ja que l'individu en qui d'entrada sembla que s'hagi de projectar, Yong-hyun, acaba revelant-se com un altre ésser trastornat.
L'èxit (només) crític del film no va ser prou com per a endegar un nou corrent principal en el si de la indústria, que aviat es decantaria per la importació d'un altre model forà –en aquesta ocasió asiàtic–, el del fantasma-de-cabells-llargs. De tota manera, la seva influència pot veure's en obres amb certa vocació artística com Spider Forest (Song Il-gon, 2004) o Antarctic Journal (Yim Pil-sung, 2005). L'originalitat de Sorum (relativitzada amb els anys) fa recomanable no veure-la amb idees preconcebudes. No deixar-se endur per la idea que es tracta d'un típic producte de terror asiàtic, a pesar que la puguem veure en el nostre videoclub al costat de títols com The Wig (Won Shin-yeon, 2005) o Dead Friend (Kim Tae-kyeong, 2004), per esmentar-ne dos de coreans.
Comentari penjat el 30/03/2008
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Peter Y. Paik, The Film Journal
(2) Em refereixo a personatges tenebrosos i sòrdids. I aprofito per destacar les caracteritzacions que en fan els seus intèrprets, especialment Jang Jin-young, més que res per fer-se creïble en un paper molt allunyat de la seva imatge de cara bonica dels anuncis publicitaris, i que li va valer diversos premis a Corea, entre ells el prestigiós Blue Dragon.
,
Soreum (equivalent a l'expressió: “Pell de gallina”) 
