Un cantant ambulant de pansori (You-bong) posa al seu càrrec un nen i una nena orfes, Dong-ho i Song-hwa, a qui mira d'educar en el seu art. La vida de tots tres no és fàcil. Ens trobem en els anys cinquanta, moment en què Corea es modernitza a marxes forçades sota la influència d'Occident. Les arts tradicionals del país pateixen el desinterès de les noves generacions, i aquells que en fan un mode de vida han de viure gairebé de la caritat. Durant anys You-bong i els seus fills viuran d'aquesta manera, fins que Dong-ho, fart de la situació i de l'actitud dèspota del seu padrastre, decideix marxar. Anys més tard intentarà retrobar la seva germana, en un periple que el durà a reconstruir la tràgica existència que van dur ella i el pare.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
L'any 1993 el cinema coreà va viure una situació paradoxal. D'un costat, va caure fins al nivell més baix d'acceptació popular registrat des que a mitjans anys cinquanta la seva producció es normalitzà. De l'altre, va veure l'estrena d'una pel·lícula que seria la més exitosa de la seva història fins el moment, i que convertiria el seu director en el més carismàtic i respectat del panorama nacional, tot un símbol. La pel·lícula era Sopyonje i el director Im Kwon-taek. En un moment de grans canvis socials en el país, es va dir que la visió nostàlgica que el film projecta sobre la cultura tradicional coreana (en especial el pansori, un tipus de cançó), havia tocat la fibra sensible dels espectadors. Avui en dia, encara és recordat amb estima per això mateix, però sense pareguda devoció, segurament perquè els nous públics ja no reaccionen igual davant d'aquesta mena de propostes (la recent Beyond the Years (2007), un intent per part del mateix Im Kwon-taek de recuperar l'esperit de Sopyonje, no va rebre el favor del públic). En aquest sentit, l'obra és víctima de la paradoxa que he mencionat fa un moment. Els inicis de la dècada dels noranta són el moment d'arrencada del 'nou cinema coreà', però Sopyonje tindrà poc o res a veure amb aquest, i acabarà sent una simple rara avis, en lloc de la pel·lícula influent que mereixia ser.
 |
Però mirar d'explicar la importància i l'empremta de Sopyonje serien una tasca excessiva per a aquest breu comentari, així que em centraré en esmentar les particularitats estilístiques del film. Podem veure com el veterà Im, al contrari del que faria bona part del cinema popular posterior, utilitza la tradició d'una forma reverent, abordant-la amb una mirada calmosa i plena de sentit. El títol fa referència a un estil de pansori practicat a la zona oest de Corea, un estil lacònic que, en paraules de You-bong, només es pot perfeccionar després d'haver patit i superat la pena. Al voltant d'aquesta idea es vol construir una trista metàfora sobre l'esperit de la nació (eix central de l'obra madura d'Im) i la seva pèrdua en les últimes dècades. L'elecció estètica per a tal propòsit és la creació d'unes imatges alhora precioses i colpidores, imbuïdes d'un lirisme que en algun moment contrasta amb certa precipitació narrativa, l'única pega que se li pot posar a la pel·lícula (mostra de l'ofici del seu director, forjat en mil batalles de cinema de sèrie B, i del qual mai aconsegueix desempallegar-se del tot).
Anys més tard, com he mencionat, Im Kwon-taek realitzarà Beyond the Years, en què explica la història de Dong-ho després d'abandonar la seva família. Però és millor no veure les dues pel·lícules com un díptic. D'entrada perquè el seu estil és molt diferent: a pesar dels intents en sentit contrari (fa temps que Im no demostra la mateixa sensibilitat) la narrativa és força més prosaica. Però sobretot perquè Sopyonje és una obra d'art que no necessita additius. Per a alguns es tracta de la millor pel·lícula coreana de tots els temps. Jo, personalment, no sóc gaire partidari de classificacions taxatives, de manera que tan sols diré que es tracta d'un film esplèndid, únic i irrepetible.
Comentari penjat el 16/03/2008
,
Seopyeonje (la paraula es refereix a un estil de pansori, cant tradicional coreà) 
