Shin-ae és una jove mare que acaba d'enviduar, i que decideix traslladar-se amb el seu fill petit, Jun, al poble natal del seu marit, Milyang (que es tradueix com 'sol secret'). L'adaptació al nou entorn no serà fàcil, sobretot per a Shin-ae, qui a més de sobreposar-se al provincianisme del lloc, aviat viurà un nou esdeveniment tràgic que la farà esfondrar-se: el segrest del seu fill. A partir de llavors, assistirem a la seva lluita per recuperar-se emocionalment amb l'ajuda, entre d'altres, de la comunitat religiosa del poble i, una mica al seu pesar, de l'amo d'un taller mecànic, Jong-chan, enamorat d'ella des que va reparar el seu cotxe a l'entrada del poble en la primera escena del film.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Amb Secret Sunshine, el seu quart llargmetratge, Lee Chang-dong (director i guionista) tornava el 2007 a la palestra després d'un hiatus de cinc anys en la seva carrera. La seva anterior pel·lícula, Oasis (2002), li havia fet guanyar el reconeixement internacional (si bé a Corea el seu prestigi comença a llaurar-se ja amb el seu primer film, Green Fish –1997–). En un context propici per als cinemes asiàtics, semblava que Lee s'erigiria en un nom de referència en el panorama del cinema contemporani. Però va preferir prendre-s'ho amb calma. Aquest és un dels motius pels quals ara a molts els semblarà sentir el nom d'aquest gran cineasta per primera vegada. Un altre és que les seves dues primeres cintes (la meitat de la seva obra) van gaudir de menor distribució mundial, segurament per considerar-se els seus temes massa localistes. Efectivament, la insistència en aspectes particulars de la societat coreana i en episodis de la seva història (recent) requereix cert coneixement contextual per a una millor comprensió. Però el cinema de Lee també s'ha caracteritzat, des del seu primer treball, per un interès en l'essència de l'ésser humà, sobretot a través del seu sofriment, i al marge de les circumstàncies; tendència aquesta que ha reforçat, és cert, en els seus dos últims treballs, en els quals la balança s'ha decantat del costat de l'humanisme.
 |
Per la sinopsi podria semblar que ens trobem davant d'un melodrama o un romanç, i encara que hi hagi alguna cosa d'ambdós, el seu tractament es desmarca de les convencions genèriques. Primer, per un estil naturalista, que a més d'aportar versemblança a un cas (no hi ha dubte) extrem, controla els esclats emocionals (així, quan se'n produeix un, aquest destaca fortament; ex.: els crits de Shin-ae en la reunió de cristians a casa seva). La contenció (sovint esmunyedissa en el tractament d'aquests temes) també és mèrit d'una estructura narrativa d'estil obert en aparença –que algun crític industrial ha reprovat per considerar-la dilatòria i falta de tensió–, però en la qual totes les escenes compleixen una funció causal i fan avançar la història (no som al terreny de la 'quotidianitat tràgica' del Nanni Moretti de La stanza del figlio). Només cal veure l'economia (narrativa) amb què se'ns relata l' epifanía de Shin-ae en entrar en contacte amb l'església cristiana del poble. El que ocorre és que el film es pren el temps que considera necessari per desenvolupar en el personatge un complex procés de depressió-resurrecció-col·lapse-recuperació que és essencial per al sentit de la pel·lícula.
Abans que el retrat d'un personatge específic, un individu, Secret Sunshine vol ser una exploració, gairebé antropològica, dels límits (de la resistència) de l'esperit humà, i d'alguns dels possibles pal·liatius del dolor. És aquest el sentit en què la interpretació de Jeon Do-yeon (sens dubte un puntal del film, i merescudament premiada a Cannes) resulta tan idònia, ja que el seu virtuosisme tècnic li permet transitar pels diferents (de vegades, oposats) registres (corresponents amb diversos estats emocionals) que requereix l'exploració. A través del seu cos patidor (com ocorria amb el Yong-ho de Peppermint Candy) es vehiculen les qüestions fonamentals del discurs (que el film no pretén respondre de manera definitiva): els marges del dolor emocional, l'existència de suports anímics, la possibilitat de reconstrucció de l'ànima (dita en sentit laic).
Més en segon lloc se situa un debat sobre la religió i la seva (in)utilitat, ja que malgrat la polèmica que va generar el seu tractament de la fe cristiana a Corea (no poques congregacions van intentar boicotejar el film, en considerar que es donava una mala imatge de les seves pràctiques), el cert és que la voluntat no és la de jutjar la seva activitat en un sentit o un altre (encara que Shin-ae es desenganya de la fe, també trobem que Jong-chan es manté fidel a la seva nova creença i de forma ben 'sana'), sinó la de plantejar el seu paper en termes pràctics. Cal dir, en qualsevol cas, que es tracta d'una de les aproximacions més fidels que s'hagin fet al fenomen del cristianisme a Corea del Sud.
Si la tensió acumulada a les imatges de Secret Sunshine no acaba per esclatar-li als nassos a l'espectador, és gràcies a la tasca de Lee no només de contenir les emocions, com s'ha dit, a través de la posada en escena, sinó també d'equilibrar-les dins de la narració. Així, just després de rebre la trucada del segrestador exigint un rescat, Shin-ae, quasi paralitzada, acudeix al taller de cotxes a la recerca d'ajuda, i allà es troba Jong-chan cantant ridículament en un karaoke, davant de la qual cosa no podem evitar esbossar un somriure (no hi ha dubte que l'elecció de Song Kang-ho –actor d'irrefrenable vis còmica– per al paper, respon en part a la funció del seu personatge de vàlvula d' escapament sentimental). De la mateixa manera, el tancament de la pel·lícula es produeix el més lluny possible de la intensitat climàtica, amb la intenció d'evitar que l'espectador abandoni la història torbat en excés, i pugui reflexionar. Sense revelar cap acció important es pot dir que al final ens trobem Shin-ae tallant-se els cabells davant d'un mirall al pati de casa seva. La càmera realitza llavors una escombrada des d'ella fins al terra, on els seus pèls es barregen amb el fang d'una petita porció sense asfaltar (aquí cal recordar que el marit de Shin-ae li havia dit que volia tornar al seu poble perquè el seu fill visqués trepitjant "terra de veritat"). Així acaba el film, i amb un munt d'interrogants oberts per a la protagonista. Pot pensar algú en una imatge més senzilla (i lletja) per concloure un drama com aquest? Difícil. Però, a canvi, està plena de sentit, com tot el cinema de Lee Chang-dong.
Comentari penjat el 26/05/2009 (Inicialment aparegut a la web de CineAsia) 
,
Milyang (nom d'una localitat coreana)
