És l'any 924, al final de la dinastia de Shilla Unificada. La corrupció és galopant i els dimonis es passegen per la terra. Yi-gwak és el líder de 'Chuh-yong-dae', un grup de guerrers que lluiten contra els dimonis i a qui el govern persegueix per ser una amenaça al seu poder. Una nit Yi-gwak és emboscat i enverinat, però aconsegueix escapar i refugiar-se en una ermita. Quan es desperta es troba a 'Mig-cel', el lloc on les ànimes transiten durant 49 dies abans de la reencarnació. Aviat descobreix que 'Mig-cel' està en perill, els dimonis l'han envaït, i si cau les ànimes no podran tornar a la vida i la humanitat s'extingirà. Yi-gwak s'implica en la salvació de 'Mig-cel' quan hi retroba la seva estimada So-hwa, morta uns anys enrera, convertida ara en una líder guerrera després d'oblidar la seva vida anterior, inclòs el seu amor per Yi-gwak.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Amb l'entrada en vigor, l'1 de juliol de 2006, de la retallada de la quota de pantalla per al cinema coreà (de 146 a 73 dies l'any), la indústria experimenta un creixent temor. Alguns preveuen una recessió de les exitoses xifres de la passada dècada, és a dir, uns disminució de l'interès del públic per anar a veure pel·lícules coreanes. Als pocs mesos els fets semblen donar la raó a les veus d'alerta: tot i tancar-se el 2006 novament amb xifres rècord, s'ha iniciat un descens tant de l'assistència d'espectadors com del benefici net de les produccions. Una de les primeres senyals d'aquesta decaiguda va ser la decebedora carrera comercial de dos títols, estrenats a finals de 2006, que havien generat grans espectatives, I'm a Cyborg But, That's OK i The Restless. Aquesta darrera, més que no pas el film de Park Chan-wook (massa especial), pot servir per a presentar la situació d'un cert tipus de cinema coreà d'orientació més comercial, les seves virtuts i febleses, que ens donaran més d'una pista sobre l'actual crisi.
Per començar, es basa en un model importat (l'aventura fantàstica amb arts marcials, més habitual del país veí, la Xina), al qual es volen donar tocs personals. El seu gran pressupost (tot i que els 10 milions de dòlars que ha costat comencen ja a ser una xifra habitual en la indústria coreana) es deixa notar en els apartats tècnics. L'esplèndid disseny de producció, de llarg l'aspecte més destacat del film (és una sort, tractant-se d'una cinta de fantasia; penso especialment en la ciutat temple de l'inici, o en l'indret on es troba l'Estany de la Reflexió), es beneficia no només de la inspirada creativitat dels seus responsables, sinó també d'uns efectes d'infografia que poc o res tenen a envejar als de les superproduccions de Hollywood (sempre el gran referent, també per als coreans). Menys brillant resulta la realització, a càrrec del debutant Jo Dong-oh (1), que tot i ser correcta no sap dotar la pel·lícula d'una forta personalitat que la distingeixi dels seus referents, ni tampoc captivar l'espectador de principi a fi. I això darrer era necessari, perquè allà on falla The Restless és en un pilar tan bàsic com la narració. No només resulta confusa (alguns dels salts enrera en el temps volen aportar una complexitat innecessària, i no estan ben integrats), sinó que a sobre li manca interès (i en això han estat unànimes la crítica i el públic) per culpa d'uns personatges buits (en el cas de So-hwa per exigències del guió, però no és excusa per a descuidar el seu potencial, que en tenia; pel que fa a Yi-gwak, la interpretació de Jung Woo-sung no ajuda, és cert) i un desenvolupament pla (monòton i sense intensitat, fins i tot en la història d'amor, sorprenentment descuidada).
La lliçó a extreure sembla ser: el públic coreà, massa ben acostumat en els darrers anys a l'originalitat, deserta ara fàcilment d'aquelles propostes (cada cop més freqüents) que es mostren convencionals. La solució seria oferir nous al·licients, que han de passar per explicar històries més atractives. Enrera han quedat els temps en què el cinema coreà podia vendre's en base a les seves conquestes (sobretot a nivell tècnic), que l'equiparaven amb el cinema dels països capdavanters. Refermat ja com un dels més capaços, ara li toca consolidar-se com un dels més estables. Aquest diagnòstic –com tants d'altres, si se'm permet– segurament peca de generalitzar (l'originalitat de I'm a Cyborg But, That's OK no ha estat compresa o recompensada), però reflecteix el pensament de molts responsables de producció, o sigui que són idees que poden marcar el futur del negoci. Una nova etapa per al cinema coreà (una que no hauria de suposar cap transformació traumàtica) pot estar començant, i The Restless podria haver estat el cant del cigne que ho anuncia.
Comentari penjat el 12/12/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Jo va ser ajudant de direcció a Musa. The Warrior (2001), un film que comparteix diverses característiques amb The Restless, i del qual ha aprofitat a part de l'equip tècnic.
,
Jungcheon (literalment: “El cel del mig”) 