Documental sobre la posada en llibertat, després de més de trenta anys, d'un grup d'homes empresonats a Corea del Sud per ser espies del Nord. Hauran de refer les seves vides en un entorn social hostil i molt diferent d'aquell que coneixien, mentre demanen amb insistència que se'ls deixi retornar a casa seva, cosa que genera un fort debat social, dividint la societat sud-coreana entre defensors i detractors de la repatriació incondicional.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Després de la Guerra de Corea (1950-1953), que va suposar la definitiva partició de la península, Nord i Sud van seguir enfrontant-se, ara d'una forma menys directa. Cap dels dos bàndols havia renunciat a sotmetre l'altre a la seva manera de pensar. Per tal de provocar un col·lapse en el sistema polític del veí, centenars d'espies van ser enviats a creuar la frontera en una i altra direcció. La seva missió era provocar revoltes, reunir col·laboradors, etc. La majoria van fracassar, cosa que en molts casos significa que van ser morts o empresonats. El destí dels capturats per Corea del Nord no és clar, però és imaginable a la vista d'allò que succeí als espies nord-coreans capturats a Corea del Sud. Aquests van ser sotmesos a un procés de conversió ideològica forçosa a base de tortures. Molts hi van sucumbir, però d'altres es van mantenir fidels a les seves conviccions a pesar de tot. Uns i altres van passar llargues temporades a la presó, en alguns casos més de quaranta anys, fins que amb l'arribada de la democràcia al Sud van ser alliberats.
(Aquesta contextualització històrica és important per a entendre Repatriation. El propi documental ja exposa succintament aquests fets, però he pensat que qui el vulgui veure és millor que tingui aquesta informació ja d'entrada)
Tot i el que pugui semblar, Repatriation no és un film polític. És cert que Kim Dong-won, el director, és un home co mpromès en aquest sentit. Va iniciar la seva carrera amb Sanggye-dong Olympics (1988), on denunciava la reubicació per la força de molts ciutadans pobres de Seül per causa de la construcció d'instal·lacions per als Jocs Olímpics (1). Aquest títol suposaria també l'inici de la producció de documentals independents (i socialment crítics) a Corea del Sud, fins llavors silenciats per la censura. El 1991 va crear PURN Production, un col·lectiu de realitzadors de documentals que vol participar dels moviments socials per a donar veu al poble (en paraules del propi col·lectiu). Tenint en compte l'ambient polític de l'època, molts devien considerar Kim un roig. Però ell mateix assegura que se sentia incòmode amb els exespies del seu documental quan aquests parlaven sobre les bondats del Nord i miraven d'adoctrinar-los. No eren les seves idees allò que va atreure Kim, sinó els seus rostres; o dit d'una altra manera, li interessava el costat humà de la situació més que les seves implicacions polítiques.
Kim es va comprometre fortament amb aquests homes. Durant dotze anys en va seguir les evolucions, no només amb la intenció de captar-los amb la seva càmera, sinó també per a ajudar-los en la seva vida. Els va trobar un lloc on instal·lar-se en la seva barriada, va recollir signatures per a promoure el seu retorn a casa, i fins i tot la seva filla petita va ser com una neta per al vell Cho, que havia deixat al Nord una nena de la mateixa edat. En realitat, Kim havia començat a gravar els nord-coreans per la simple raó de tenir l'oportunitat de fer-ho, sense una idea clara de què en faria d'aquell material. Més endavant, en presentar-se l'oportunitat que els exespies “no conversos” fossin repatriats, va pensar que el documental podria utilitzar-se per a recolzar la seva causa. Però quan la repatriació va ser un fet, va haver de replantejar-se els seus objectius altre cop. El documental mostra tot això, esdevenint alhora un diari de la seva pròpia realització, de la vivència del seu creador. L'aparell cinematogràfic es fon amb la realitat, constatant el seu compromís amb aquesta. Aquí es troba la grandesa de Repatriation.
En la seva estrena va obtenir un relatiu èxit. Gràcies al seu candent i emocionant tema es va convertir en el film documental més exitós de la història. Però només estem parlant d'uns quants milers de persones. El veritable impacte es va produir en el debat públic. Encara ara, cinquanta anys després de finalitzar la guerra, les qüestions relacionades amb Corea del Nord resulten controvertides i delicades. Kim en pot donar fe. L'any 1994 va ser detingut i el seu material de filmació requisat en nom de la Llei de Seguretat Nacional. Les autoritats (democràtiques) es malfiaven de la seva relació amb els expresoners nord-coreans. Només les protestes dels seus companys i col·legues van fer possible el seu alliberament. Però Kim no guardava segones intencions, i el discurs de Repatriation no va més enllà (políticament) de fer una apologia de la reunificació. A Corea, ni dretans ni esquerrans han quedat satisfets amb el film. Però l'espectador occidental, aliè a la polèmica ideològica, apreciarà l'emoció continguda en moltes de les imatges, com la del vell Kim Sun-myong retrobant-se amb la seva mare... cinquanta anys després (veure imatge més amunt).
Comentari penjat el 21/02/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Holiday (2005) de Yang Yun-ho, també tracta aquests fets, i narra el cas veritable d'un home que fuig de la presó on l'han tancat per resistir-se al desallotjament del seu barri.
,
Songhwan (literalment: “Repatriació”)