Una família de sis membres (pare, mare, oncle, fill i dues filles) regenten un hotel de muntanya. Al principi no tenen cap client, i es desesperen per la mala marxa del negoci; però els problemes creixen quan comencen a arribar hostes: tot un seguit de personatges estrambòtics –des d'assassins a sou, a suïcides o, fins i tot, espies nord-coreans– s'allotjaran a la casa... i moriran de forma violenta. La família al complet es conjura llavors per amagar els cadàvers, per por que els escabrosos fets allunyin la recent adquirida clientela.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
El mateix any en què Shiri (Kang Je-gyu, 1999) impulsava, amb el seu èxit sense precedents, la indústria del cine coreana a un nou nivell de reconeixement en el seu propi país, alguns títols del ‘nou cinema coreà' començaven a fer-se notar internacionalment, gràcies sobretot als festivals de cine de gènere. Tot i ser produccions del 1998, Soul Guardians (dir. Park Kwang-chun) i The Quiet Family van competir en el Fantasporto de 1999 (el 2001 ho faria Whispering Corridors –dir. Park Ki-hyeong–, tot i haver-se produït el mateix any que les altres). L'opera prima de Kim Ji-woon es va endur el gran premi. Sense dubte era la més notòria d'entre aquella primera remesa de pel·lícules sud-coreanes per a l'exportació, i amb el temps ha esdevingut una veritable cinta de culte, també gràcies a la posterior carrera del seu artífex i director.
 |
The Quiet Family va suposar una de les primeres mostres (la més aconseguida) de la capacitat del cinema coreà per a jugar amb els gèneres cinematogràfics. En el seu interior, la comèdia (negra) i el terror (gore) van del bracet formant una parella insòlita però estable. Kim, tot i debutar en el llargmetratge, té la capacitat de mantenir a ratlla ambdós impulsos en la pel·lícula durant els més de cent minuts que dura, obtenint-ne una fruitosa complementació: la violència gràfica satura el color negre de la comèdia, mentre aquesta suavitza els efectes de l'altra per a l'espectador (ben mirat, la seva barreja no sembla una fórmula contra natura). I tot això sense que s'arribi a perdre o forçar el to en cap moment. Kim, doncs, prefigura la destresa demostrada en els seus treballs posteriors, on ha estat afrontant els esquemes genèrics amb originalitat i eficàcia alhora.
L'altra gran basa de la pel·lícula és la seva galeria de personatges, sobretot els protagonistes: perdedors, estúpids i amorals, i membres d'una mateixa família per a més inri, donen molt de joc tant còmic com dramàtic. (1) L'excepció potser seria la filla petita, Mi-na, la menys trastocada de tots, i també la menys implicada en el seguit de despropòsits familiars. Mi-na actua en certa manera com la narradora dels fets, ja que sovint el punt de vista s'identifica amb la seva posició (això queda molt clar en la inquietant imatge que s'ofereix ja dintre dels títols de crèdit finals), una mena de punt de referència i ancoratge per a l'espectador, que d'altra forma quedaria a mercè de la bogeria col·lectiva, amb el consegüent risc de sentir-se desbordat. Hi ha, per tant, una preocupació per controlar els marges de la proposta en el seu conjunt, però sense que això li resti atreviment.
Amb tots aquests elements es construeix un film divertit i lleuger, però també macabre, on no hi falta una àcida visió de l'ànima humana: assassinar, robar, violar, conspirar, mentir, espiar... són algunes de les bondats que, per activa o per passiva, perpetren els individus en el film, de vegades de la forma més natural. L'estatut de culte del film ve confirmat pel remake que en va fer el 2001 el japonès Miike Takashi, amb el títol de The Happiness of the Katakuris, autèntica boutade, que incloïa números musicals i animació de figuretes de fang, i que també ha adquirit el rang de culte entre els amants de les rareses.
Comentari penjat el 15/06/2009
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Podem afegir als seus atractius la possibilitat de veure dos d'ells interpretats pels encara no famosos Song Kang-ho (The Host) i Choi Min-sik (Oldboy).
,
Choyonghan kajok (literalment: “Família silenciosa”) 
