Dos germans orfes, una nena cega, Gami, i un nen de cinc anys, Kilson, són adoptats en un temple budista gràcies a que dos dels monjos se'ls troben abandonats per les muntanyes i els adopten. Allà duran una vida plàcida i confortable, tot i que el record de la seva mare morta en un incendi i la ceguesa de Gami entristeixen sovint el seu ànim. Per aquest motiu, un dels monjos decideix dur el petit Kilson a una ermita situada al cim de la muntanya, amb la intenció d'educar-lo en valors espirituals que l'ajudin a enfortir-se.
(Imatges extretes de www.hancinema.com)
Oseam és una de les poques pel·lícules d'animació coreanes recents que ha adquirit certa notorietat, tant a dins com a fora del país (encara que els seus resultats a la taquilla coreana van ser molt pobres, diuen que per la competència amb la japonesa Princess Mononoke, estrenada al mateix temps). De fet, la indústria de l'animació a Corea (del Sud, però també del Nord) es nodreix sobretot del seu treball per a empreses estrangeres, sobretot dels Estats Units (1). La producció pròpia és mínima, i s'apunta a la falta de finançament així com a la fugida de talents cap a la indústria dels videojocs com les principals causes. Crec que és precisament aquesta situació la que explica que una pel·lícula com Oseam hagi sobresortit, ja que al meu entendre no acumula pas tants mèrits. Comparada amb els dos grans èxits de l'animació sudcoreana, My Beautiful Girl, Mari (2002), aposta per un cinema d'autor inspirat i suggeridor, i Wonderful Days (2003), costós títol de ciència-ficció que pretenia competir –sobretot a nivell visual– amb l'anime japonès, el film dirigit per Seong Baek-yeop, antic director d'animació a Warner Bros. i Disney, sembla mancat d'ambició.
Del seu estil visual, sense la presència d'elements 3D, s'ha dit que és antiquat. Aquí els elements en moviment (figures humanes, sobretot) se separen clarament dels fons estàtics per la seva diferent textura, ja que els primers tenen un colorit completament pla, mentre els segons estan treballats amb més detall pel que fa a llums i cromatisme. No es tracta d'una solució gaire espectacular, però tot i així no hi ha dubte que s'ajusta perfectament al to i a les intencions de la història (i, potser, als límits del pressupost). Vull dir que la imatge no fa sino aportar l'adequat aspecte naïf a una història que, no en tinc cap dubte, va adreçada principalment a un públic infantil, encara que l'autor del conte original, Jeong Chae-bong, asseguri que es tracta d'un conte de fades per a adults. (Per a una millor explicació, em referiré ara al final de la pel·lícula. Els qui no en vulguin saber res que passin directament al següent paràgraf) Potser sí que aquesta faula sobre un nen de cinc anys que assoleix el nirvana (2) gràcies a l'ajuda d'una deessa que se'n compadeix, pot reclamar l'atenció de la part més innocent dels adults, però només un nen pot creure en un final màgic i ple d'idealisme com el que se'ns ofereix. Quedaria la possibilitat d'interpretar que el cos inert de l'infant és el resultat de la seva mort per inanició, i no el del seu traspàs a un estadi d'existència superior, però l'apressada narració que conclou la pel·lícula no sembla deixar lloc a gaires hipòtesis.
Compte que no estic dient això com una crítica. La pel·lícula té tot el dret de mostrar-se innocent. És més, la successió d'amables imatges (en especial, les boniques estampes paisatgístiques) que retraten la vida dels nens al temple, són interessants i agradables de veure, i fan desitjar un desenvolupament més ric de la història. Per desgràcia, tot queda llastrat d'una banda per la irritant tendència a buscar la llàgrima fàcil de l'espectador, i de l'altra, pel ja comentat final, massa confús, sense que el seu propòsit quedi del tot clar.
No em puc treure de sobre la sensació que Oseam és un d'aquells productes fets per a la seva distribució directa en format domèstic, que habiten en la secció d'infantil dels videoclubs. Els premis que ha rebut, i que podrien desqualificar les meves opinions, són al meu entendre producte de la ja referida situació de la indústria coreana de l'animació, o d'una marcada tendència a la sensibleria i a la fascinació per allò exòtic. I ja que parlo d'exotisme, una última advertència: és possible que la comprensió de la història, més que res del seu final, requereixi tenir una certa idea sobre les bases de la religió budista. Potser aquest fet és el que ha dut alguns occidentals a pensar que es tracta d'una obra pensada per a un públic adult (“si jo no ho he entès –pensen–, com ho ha d'entendre un nen?”). Dic això per alguns comentaris que he llegit a la xarxa. La meva opinió és que en el context original del text això no és així. En qualsevol cas, penso que és una pel·lícula disfrutable si et deixes anar.
Comentari penjat el 15/01/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Molts episodis de The Simpsons s'han animat a Seül.
(2) El nirvana pot ser entès com l'assoliment d'un estat d'alliberament espiritual, gràcies al qual l'individu surt de la roda de reencarnacions i, per tant, del patiment de la vida. Per a una explicació més complerta consulteu http://es.wikipedia.org/wiki/Nirvana
,
Oseam (literalment: “L'ermita dels cinc anys”)