Quan Do-joon, un jove disminuït mental, és acusat de la mort d'una adolescent, la seva mare, convençuda de la seva innocència, fa tots el possibles per descobrir al veritable assassí i treure el seu fill de la presó. Davant la inoperància i el desinterès d'aquells que han de vetllar perquè es faci justícia (la policia i, fins i tot, l'advocat defensor de Do-joon), la dona –gairebé anciana– inicia una incerta i perillosa investigació pel seu compte, impulsada per un sentiment de protecció obsessiu que, a última hora, posarà a prova la seva moralitat.
(Imatges extretes de www.hancinema.com)
Potser desbordat per l'èxit del seu film anterior, The Host (en la sequela del qual no participa com a director), Bong Joon-ho va decidir rebaixar les expectatives del seu següent treball per la via de tres decisions estratègiques, a saber: allunyar-se del concepte de la superproducció; renunciar a repetir en el gènere fantàstic; i reincidir, en canvi, en algunes de les qüestions que ja va treballar per a Memories of Murder (encara la seva cinta més prestigiosa), però introduint-hi una deriva més íntima (o sigui, no tan recolzada en el context, com succeïa en aquella, i més en el personatge principal, els sentiments del qual són el centre d'interès (1)). Això no significa que Mother es postuli com una « obra menor », doncs no li falta ambició, si bé és cert que en el procés de reciclatge Bong ha despersonalitzat un tant el seu estil. Malgrat això, la cinta ha estat ben rebuda per crítica i públic, que valoren la solidesa formal i les bones dosis d'emoció. I, és clar, la presència de Wong Bin (cinc anys després de Taegukgi) i, sobretot, de Kim Hye-ja, autèntica ‘mare' dels coreans gràcies als seus populars rols de matrona en telesèries i pel·lícules (i enfrontada aquí a un paper en certa manera desmitificador), és un valor afegit per a les audiències coreanes.
 |
Com deia, Mother s'acosta a Memories of Murder, de manera que les seves diferències i semblances amb aquesta ens poden servir per a caracteritzar-la. Com aquella, es tracta d'un thriller d'investigació criminal, amb la variant de que la indagació la duu a terme una dona gran, que resulta ser més efectiva que la policia, cosa que permet a Bong tornar a fer (malgrat que de forma més col·lateral que en ocasions anteriors) una crítica al Sistema i a algunes institucions, tant per la seva inoperància (els policies) com per la seva desídia i desinterès pels ciutadans (l'advocat). Com es pot veure el gènere torna a ser la base sobre la què es construeix un discurs social i polític (tot i que el tema principal és el sentiment matern com a obsessió, i els dilemes morals amb què pot arribar a ensopegar) que transcendeix els tipismes genèrics, activats i desactivats a conveniència al llarg del metratge.
Com és habitual en l'obra de Bong, Mother també conté una visió grotesca de la societat, però en molt inferior mesura respecte de títols precedents. Si a Barking Dogs Never Bite (2000), Memories... (2003) i The Host (2006) la sàtira i l'humor negre es constituïen en vectors, ara s'empren de manera esporàdica, per a incidir més, a través del realisme, en el drama emocional. La conseqüència (involuntària) és la sensació de que l'estil del director ha quedat diluït. Una queixa comú quan un autor es desvia (encara que sigui un mínim) de la seva pràctica habitual, i que es pot anul·lar (en part) amb la presentació d'una proposta igual de meritòria i distintiva que l'anterior. El problema de Mother és que l'estètica aglutinadora i excessiva que caracteritzava (i entusiasmava de) Bong, ha estat rellevada per una linialitat i concreció argumentals i una correcció formal eficaces (2) però menys expressives.
Com que el major entrebanc per a disfrutar la pel·lícula són les expectatives, el millor és veure-la sense tenir en compte qui n'és el director. Si això és possible, de seguida es valorarà la dotació de sordidesa i ambigüitat moral (habituals en el thriller sud-coreà) en un argument que es prestava a l'excés emocional (aquí driblat) del melodrama de telefilm. Sovint la proposta deriva cap als llocs comuns del gènere, és cert, però seguint el manual del bon guionista, i aplicant girs, anticipacions, anagnòrisis i demés recursos quan convé, aconsegueix mantenir l'atenció fins a culminar les seves reflexions humanístiques i ètiques en la part final.
|
RELACIONATS:
- Comentari de The Host de Bong Joon-ho
|
Comentari penjat el 20/12/2009
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) La seva premissa argumental podria ser la següent pregunta: “Què passaria si una mare possessiva veiés el seu fill disminuït mental acusat injustament d'assassinat?”
(2) I exportables, doncs no per casualitat la cinta és l'escollida per l'acadèmia del cine de Corea del Sud per a representar el país als Oscars.
,
Madeo (literalment: (en anglès) “Mare”) 
