Una habitació de motel. Quatre parelles d'amants que l'ocupen en moments diferents. La primera, dos joves activistes polítics que s'hi refugien després d'un enfrontament amb la policia. La segona, uns estudiants de cinema que han de filmar diverses escenes d'una pel·lícula. La tercera, un home i una dona que es coneixen casualment i tenen relacions apasionades sota els efectes de l'alcohol. I la quarta, uns antics amants que es retroben per un dia.
La casualitat ha volgut (prometo que ha estat així) que la pel·lícula amb que inauguro els continguts de Cinema Kim sigui Motel Cactus, un dels títols més emblemàtics del nou cinema coreà (1). En certa manera aquest és un dels films que va rellançar el cinema de Corea del Sud després de la greu crisi de principis dels noranta, i fins i tot hi ha qui l'arriba a considerar com “la sigilosa punta d'un iceberg que no trigaria a reflotar”(2). Només dos anys després, l'èxit de Shiri demostraria que el cinema coreà era capaç de competir amb Hollywood, i s'iniciaria un meteòric creixement que encara avui no s'ha aturat. No és que Motel Cactus sigui un precedent de Shiri, ja que el seu impacte a la taquilla coreana va ser inapreciable. La seva contribució seria d'un altre caire, cobrint un aspecte també necessari per a tota cinematografia que es precïi, com és el del reconeixement internacional. En el Festival de Rotterdam del 1998 rep una Menció Especial, i se la defineix com una pel·lícula completament diferent a la resta de la producció coreana, constatant que alguna cosa es mou dintre de la indústria d'aquell país.
Motel Cactus és també l' opera prima de Park Ki-yong, un director no precisament prolífic (fins a la data només ha realitzat una altra pel·lícula, Camel(s), l'any 2002), però que té reservat un lloc de privilegi en la cinematografia coreana per haver realitzat aquest film, una característica producció independent de pressupost reduït i rodatge i postproducció ràpides. Park situa tota l'acció en un love motel, un dels espais més recurrents del cinema coreà, no en va es tracta d'una constant en el paisatge urbà del país. En una societat on el sexe és encara un tema tabú, i on les parelles no viuen juntes fins després del matrimoni, el motel és un lloc de constants encontres furtius. La seva sordidesa, així com la curta durada de les estades que s'hi fan, el converteixen també en un escenari ideal per a representar la fragilitat de les relacions amoroses. D'això precisament és del que tracta Motel Cactus. Les seves quatre històries, que representen quatre relacions en etapes diferents (els joves activistes fa temps que surten junts; els estudiants de cinema s'inicien en el sexe sense ni tan sols haver-ho previst; la parella de la tercera història acaba junta per un encontre fortuït en una nit de borratxera; i els últims són dos antics amants que es retroben), ens mostren uns personatges desorientats, incapaços de decidir o de verbalitzar allò que volen, debatent-se entre els impulsos i la racionalitat. Al final de cada una de les quatre breus narracions, resulta obvi que cap de les relacions tindrà continuïtat.
El guió, escrit pel mateix Park, ens revela una informació mínima sobre els personatges, sobre la seva vida prèvia a l'arribada al motel, en un intent d'essencialitzar les seves relacions. Malauradament l'aposta és portada massa lluny, i de fet la narració sembla estar buida de contingut. En aquest punt, la imatge esdevé el veritable suport i motor de la pel·lícula. No en va la fotografia és a càrrec de Christopher Doyle, el conegut col·laborador de Wong Kar-wai, que ofereix aquí una col·lecció de les seves millors imatges: finestres ruixades per la pluja, botelles fumejants, papers estampats, llums intermitents del carrer que penetren a l'interior de l'habitació… Tot un catàleg que Doyle podria fer servir com a carta de presentació si l'hi calgués demanar feina, però que a Motel Cactus l'hi fa més mal que bé ja que acaba per devorar-ho tot. Potser Camel(s) –que no he vist encara– revelará millor la veritable personalitat artística de Park Ki-yong, perquè m'inclino a pensar que l'autoria de Motel Cactus recau sobretot en Chirstopher Doyle.
Tot i amb això, no deixa de ser un títol imprescindible per als interessats en el cinema coreà
Comentari penjat el 12/12/2006
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Expressió encunyada per a referir-se al revigoritzat cinema coreà de l'última dècada. No s'ha de confondre amb la nova onada coreana, un moviment dels anys 80. En anglès els podeu trobar referits com a Korean New Cinema i New Korean Wave, respectivament.
(2) Elena, A.: “Cine y transición democrática en Corea del Sur” a Seul Express 97-04. La renovación del cine coreano. Madrid: T & B Editores, 2004 (p. 14) (La traducció és meva)
, Motel Seoninjang