L'any 1980 les protestes en favor de la democràcia es multipliquen a Corea del Sud. A la ciutat de Gwangju, com a d'altres llocs, els estudiants surten al carrer i s'enfronten als militars desplegats en compliment de la llei marcial. Sense motiu aparent, el 18 de maig els soldats comencen a disparar als manifestants, matant i ferint-ne a centenars. Com a resposta, grups de civils prenen a la força una caserna de la policia i s'apoderen de les armes emmagatzemades, amb les quals s'enfronten a l'exèrcit fins a fer-lo fora de la ciutat. La situació s'allarga fins el dia 27, en què les tropes del govern fan el darrer esforç per a reprendre el control de la ciutat. (Basat en fets reals)
(Imatges extretes de www.cine21.com)
L'incident o massacre de Gwangju (veure sinopsi) s'havia dut al cinema (coreà) en més d'una ocasió, però mai a través d'una aproximació frontal. L'opció de films com A Petal (Jang Sun-woo, 1996), Peppermint Candy (Lee Chang-dong, 1999) o An Old Garden (Im Sang-soo, 2006) era la de dialogar amb el tràgic succés a partir dels efectes secundaris que aquest havia provocat en els seus personatges: un trauma psicològic en el film de Jang; en el de Lee, un record torturador; i una rèmora per a la vida present i futura en la recent cinta d'Im. L'any 2007, amb una distància de seguretat més que considerable (27 anys), apareix May 18 (1), on es relata amb detall i fidelitat (al marge de l'anècdota personal dels personatges de ficció) els fets ocorreguts entre aquells 18 i 27 de maig de 1980. L'aposta d'aquest nou acostament, però, és ben diferent de les anteriors: menys complexa, menys ideològica i més emotiva.
Concebut com un producte comercial i de concòrdia (2), May 18 tria voluntàriament dirigir-se a diferents audiències, cada una de les quals troba satisfacció en aspectes diversos del film. Els més interessats en els esdeveniments històrics quedaran satisfets amb la reconstrucció pas a pas d'uns fets negats oficialment durant anys, i que avui molts encara desconeixien en tota la seva dimensió (s'observa, per exemple, el detall de com alguns taxistes eren arrestats quan intentaven dur els ferits del carrer als hospitals). Els activistes s'alegraran del reconeixement que es fa de les víctimes civils del succés, i del discurs obertament crític amb l'actuació de l'aparell militar (tot i que no s'aventura a assenyalar un responsable últim de la matança). La pega és que el retrat de personatges i el to general de la funció estan orientats a provocar la llàgrima fàcil i no a motivar la reflexió, desactivant el sentit polític del text. Els esquemes de la pel·lícula són els d'un autèntic melodrama –ja se sap, molt del gust del públic coreà–, massa carregat de tintes en la vessant tràgica, i marcat per un arquetipisme extrem en l'encarnació de les figures heroiques. Però mirat d'una altra manera, aquesta tendència, en contrapartida, és la que ha atret a un públic massiu (possiblement poc conscienciat, i a la recerca de dosis d'entreteniment cinematogràfic) cap a un punt fosc de la seva història com a societat; conformant, en definitiva, un blockbuster polític, amb els avantatges i inconvenients que comporta.
 |
Finalment, a l' observador distant, o simplement a qui no li agradi la manipulació emocional o no connecti amb els mecanismes còmico-dramàtics del cinema popular sud-coreà, li queda l'interès sociològic de poder apreciar el radical canvi de perspectiva, dintre de la pròpia societat coreana, en la valoració d'uns recents i influents fets històrics, percebuts en el seu dia (per inducció de les autoritats) com la traïció d'un grup de rojos terroristes. El restabliment moral a les víctimes fet ja en temps de la democràcia va iniciar un procés de normalització que potser hagi tancat aquesta pel·lícula vista per més de set milions de persones.
En un altre ordre de coses, s'ha de comentar que May 18 va salvar l'honor del cinema coreà en la taquilla nacional del 2007 (el primer any de la «crisi») juntament amb D-War (dir. Shim Hyung-rae). Dues cintes de context força peculiar, motiu pel què potser no se n'hagin d'extreure gaires conclusions sobre el futur o el present de la indústria del cinema coreà. L'únic que queda clar, és que el seu (indubtable) èxit no pot (o no hauria de) emmascarar una marcada tendència a la baixa.
Comentari penjat el 09/05/2008
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Segons una enquesta apareguda uns mesos abans de l'estrena de la pel·lícula (casualitat?), l'incident de Gwangju era el fet històric que més sud-coreans volien veure traslladat a la gran pantalla.
(2) Les protestes d'alguns militars pel que consideren una difamació s'han de considerar anecdòtiques.
,
Hwaryeohan hyuga (literalment: “Magnífiques vacances”, nom en clau de l'operació militar de repressió contra la població civil de Gwangju) 
