La senyora Oh viu acomodadament amb el seu marit, professor universitari, i el seu fill. Però la família va una mica justa de diners darrerament, de manera que decideix –després de demanar-ne permís al seu marit– acceptar una feina de dependenta en una tenda d'articles occidentals. La seva nova vida lluny de casa i dels entorns tradicionals, la incitarà a gaudir dels plaers que la nova societat de postguerra li ofereix, i començarà a freqüentar les sales de ball en companyia de dos dels seus pretendents, el propietari de la botiga on treballa i un jove estudiant que viu al costat de casa seva. Paral·lelament, el seu marit també comença a veure's amb una de les seves estudiants.
(Imatges extretes de www.seoulselection.com)
L'any 1956, acabada l'ocupació japonesa i la guerra entre el nord i el sud, Corea tot just comença la seva recuperació, alhora que experimenta importants canvis. La presència de l'exèrcit americà permetrà l'entrada d'influències foranes (Corea havia estat tradicionalment un país molt tancat), i tot allò occidental es posarà de moda, especialment entre la gent jove. La roba, la música, i fins i tot certes expressions en anglès, com “good morning” o “I love you”, s'incorporaran a la vida diària dels coreans. Un altre canvi, més profund, es produirà en la manera de fer i de pensar. La tradicional societat confuciana deixarà lloc, de mica en mica, a una altra més liberal i despreocupada. Això es farà especialment patent en les dones, que veuran la possibilitat de superar el seu paper de mare i esposa abnegada, i prendre les regnes de les seves vides: treballaran pel seu compte, formaran clubs femenins, assistiran a festes… Madame Freedom, contemporània a aquest procés, retrata l'ambient de l'època; és més, n'és el resultat, com també ho és de les contradiccions i conflictes que es van ocasionar.
La pel·lícula adapta una popularíssima novel·la per entregues que, durant diversos mesos de l'any 1954, es va publicar en un diari de Seül. El seu èxit va ser tan gran que amb la fi de la publicació les vendes del diari van caure en picat. Al mateix temps, aquesta història de flirtejos, luxe i diversió, va aixecar les ires dels sectors més conservadors, que no veien amb bons ulls la direcció que la nació estava prenent, i consideraven les actituds i els escenaris de Madame Freedom com a immorals. La posterior adaptació fímica, no menys popular, va ser també blanc de les crítiques, i fins i tot de la censura (trenta metres del metratge van ser suprimits per a evitar veure la Senyora Oh fent-se un petó amb Choon-ho, l'estudiant; o abraçant-se al marit de la seva mestressa). Segurament per això (o potser per la ideologia dels seus creadors), el discurs de la pel·lícula fa un gir conservador en la seva part final (desconec si la novel·la també). L'atreviment i frivolitat de la Senyora Oh seran finalment castigats, i haurà de suplicar perdó al seu marit per haver desatès les seves responsabilitats com a esposa i mare. I això que el seu marit també ha estat a punt de viure una aventura amb una alumna seva. La diferència –ens diu la pel·lícula– és que aquesta relació no ha arribat a ser consumada pel pudorós sentit de la responsabilitat de tots dos, i a més, els seus sentiments eren de veritable amor, no com els de la Senyora Oh i els seus sàtirs amants, que només busquen la diversió passatgera.
Aquest hàbil tomb argumental que ha de fer més acceptable la pel·lícula per a certes mentalitats, no pot amagar, però, les contradiccions del discurs (que, com deia al principi, són les de l'època). L'èxit de Madame Freedom no es pot separar de la fascinació que molta gent sentia per la nova moda, que la pel·lícula aprofita i alimenta. Tot i que es vulgui donar la impressió final que la vida dissoluta dels ambients de ball i festa és pecaminosa, és innegable que el film la celebra en molts moments. El més clar, la primera escena a la sala de ball, en que la Senyora Oh contempla meravellada una ballarina que, molt sensualment, es mou al ritme d'un mambo. Aquí la càmera es recrea excessivament en el número musical, fent evident que el seu punt de vista ja no vol ser el de la Senyora Oh, sinó el de l'espectador, que s'ho mira amb el mateix entusiasme.
Madame Freedom és la més popular i comentada de les (poques) realitzacions dels anys 50. La seva importància avui en dia radica en el fet que inicia l'exitosa carrera del drama modern, en un panorama dominat llavors pels drames d'època. El cansament del públic d'aquests últims va forçar a un canvi d'orientació. El director Han Hyung-mo, considerat un hàbil retratista de l'esperit de la seva època, i realitzador d'un altre títol important del cinema clàssic coreà, The Hand of Fate (1954), ho va saber veure, i va apostar fort per la pel·lícula. Madame Freedom és recordada també per les seves fites tècniques, ja que Han va arribar a dissenyar una grua i una dolly que li permetessin uns moviments de càmera mai vistos abans en una producció coreana.
Tot i la distància cultural existent entre nosaltres i una pel·lícula coreana dels anys 50, la trama principal de Madame Freedom és suficientment entenedora com per a fer-la fàcil de seguir. I tot i no tractar-se d'un film excepcional, el seu visionat és més que recomanable, per tractar-se d'un clàssic, i sobretot, per ser un extraordinari retrat de l'època, tant per allò que explica com per allò que és.
Comentari penjat el 23/01/2007
,
Jayu-buin (literalment: “Senyora Llibertat”)