Ens situem a Corea durant la dinastia Joseon (1392-1910 d.C.), on observem l'erràtica vida d'un grup d'actors de teatre de carrer. En els seus viatges pel país adquireixen una gran popularitat, principalment gràcies a Jangsaeng, líder del grup, i a Konggil, un jove d'aspecte androgin que s'encarrega d'interpretar els papers de dona. Un dia, després de representar una obra en la qual fan burla del rei, són detinguts. Però aconsegueixen fer un pacte, i és que evitaran la condemna si són capaços de fer riure el monarca. El rei no només riurà, sinó que sentirà una fascinació tan gran per Konggil, que el convertirà en el seu servent preferit, davant de la gelosia de la seva esposa i també de Jangsaeng.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
La bona salut del cinema coreà es constata en les classificacions de les pel·lícules més vistes del país. Cada any nous títols (coreans) baten el rècord històric d'assistència a les sales (1). L'any 2005 set dels deu films més taquillers eren de producció nacional, i la primera producció estrangera (en aquest cas, nord-americana) va quedar relegada a la cinquena posició. La llista l'encapçalava The King and the Clown, un modest drama històric, que sorprenentment (de seguida veurem per què) es va convertir en un autèntic fenomen de masses. Internacionalment, però, no s'ha apostant per ella, cosa estranya, ja que tant pel seu contingut com pel seu estil cinematogràfic resulta plenament accessible a un públic estranger, força més que no pas una raresa (per bé que sensacional) com The Host (tan comentada últimament).
El més curiós és que on semblava difícil que triomfés era en el seu país d'origen. Hi ha molts elements en aquesta no especialment cara producció que fan estranya la seva popularitat. Per començar, la seva temàtica no és la més propícia per a atreure la jove audiència. Fins llavors els grans èxits del cinema coreà contenien bones dosis d'acció i se centraven en el món de la màfia o en la guerra de les dues Corees (Shiri, JSA, Friend, Marrying the Mafia, Silmido, Taegukgi). Però The King... aborda un tema històric i centra la seva atenció en el món de les arts tradicionals (encara que siguin les populars), i ni tan sols ho fa amb cares conegudes a la pantalla. Fins a cert punt això no ens hauria de sorprendre, perquè ja l'any 1993 es va produir un fenomen similar amb l'èxit de Sopyonje, un drama rural sobre una família dedicada a l'art del pansori, un estil tradicional coreà de cançó. Aquest film d'Im Kwon-taek es va alçar, també inesperadament, en un mercat dominat en aquell moment per produccions nord-americanes. Es va dir llavors que els coreans s'havien mostrat sensibles amb la recuperació d'uns valors (encarnats en la tradició) que els són propis, en un moment de globalització cultural. Em costa de creure que aquest sigui el cas també ara, entre altres coses perquè precisament la consolidació del cinema nacional entre el públic faria innecessari aquest gest.
Per explicar l'èxit de The King... hi ha qui ha parlat de l'"efecte Lee Jun-gi", l'actor que dóna vida a Konggil, l'aspecte del qual sembla haver atret multitud de noies adolescents que veuen en ell a un nou model d'home, més del seu gust que el típic mascle. Però això caldrà deixar-ho als sociòlegs. Com potser també caldria deixar-los explicar el motiu pel qual una pel·lícula que parla clarament d'homosexualitat, ha agradat tant en una societat on aquest tema és un fort tabú. Encara que també li podríem trobar una explicació cinematogràfica. El cert és que les relacions homosexuals es reflecteixen de manera molt subtil: l'aspecte femení de Konggil, la tan sols insinuada atracció de Jangsaeng per aquest, i la bogeria del rei, serveixen per dissimular un fet que no per això deixa d'estar allà.
Artísticament la pel·lícula té poc a oferir. El seu estil és correcte, però pla. Està lluny del preciosisme que caracteritza a d'altres "exotismes històrics orientals" que tant agraden en els festivals europeus, com els de Zhang Yimou o Chen Kaige, així com també de les extravagàncies (almenys així les percebria un públic occidental ) que poblen la cinematografia coreana. Per això, segurament, no s'espera gran cosa d'ella en el mercat mundial. Tot i així hi ha qui es va prendre la seva sortida a l'exterior com un assumpte important. Kim Yong-ok, un dels més prestigiosos filòsofs de Corea, es va oferir per a fer els subtítols en anglès del film, amb la intenció que quedessin clars els punts més importants de la cultura coreana que s'hi reflectien. Gairebé una qüestió d'Estat.
Comentari penjat el 18/03/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Recentment, la monster-movie The Host va situar la marca en 13 milions d'espectadors.
,
Wang-ui namja (literalment: “L'home del rei”)