La família Jeong (pare, mare, fill i filla) està, altre cop, arruïnada. Mentre ofeguen les seves penes en licor, Byong-hwan, el pare, pateix un accident amb un cotxe que el duu a l'hospital. Allà la seva principal preocupació és a quant ascendirà la factura pel seu tractament, fins que descobreix que una pòlissa d'assegurances que havia contractat temps enrera, li cobreix totes les despeses… i una mica més. Això dóna una idea als Jeong: a partir d'aquell moment, s'autolesionaran amb l'esperança de rebre més i més diners de l'asseguradora conforme es fereixen de major gravetat, en una espiral de fatals conseqüències.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Desconec els motius que van dur a Park Dae-yeong a avortar la seva carrera com a director de cinema tot just en la seva segona pel·lícula. En qualsevol cas, és una llàstima, perquè és possible que el (re)coneixement de Just Do It! –un film de mèrits suficients com per a ser recordat– se n'hagi dolgut, i que la poca prodigació del seu autor estigui en l'origen de l'oblit que pateix actualment. És clar que hi ha cineastes que han esdevingut de culte amb tan sols un parell de títols (pensem en Bae Yong-kyun i Park Ki-yong) (1), però en el cas de Park s'hi afegeix el fet que la seva obra no es distingeix ni per una elevada qualitat artística ni per una coherència en el discurs; que no és un autor, vaja. El seu primer film, Love Wind Love Song (1999), tampoc gaire recordat, havia estat un melodrama romàntic a l'ús, que tot i tenir a Jang Dong-kun de protagonista no va atreure a gaires dels amants del gènere. Just Do It!, en canvi, és una comèdia negra que beu de la irreverent i –aquesta sí– influent The Quiet Family (1998), en què Park havia treballat com a ajudant de direcció.
Sense ser un film genial, tendint més aviat cap a la simple correcció, Just Do It! mereix, malgrat tot, rebre uns quants elogis. El primer de tots, pel seu corrosiu punt de partida argumental: la idea d'una família que es guanya la vida estafant a les asseguradores a base d'autolesionar-se, no és només una propícia font de gags, sinó també una contundent sàtira social que estén la seva crítica per diversos àmbits, del sistema capitalista (que fomenta la competitivitat i encén l'avarícia de les persones) a la institució familiar. Un altre gran mèrit, per paradoxal que sembli, és que sigui capaç de sostenir gairebé dues hores de metratge en base a aquesta única idea. La clau la trobem en el guió, obra del propi Park Dae-yeong, que sosté la trama gràcies a un hàbil procés acumulatiu.
La darrera de les coses a agrair és que acompanyi tot això amb (bon) humor, fent passar a l'espectador una agradable estona. Només és de lamentar que una audiència no coreana pugui sentir-se una mica desplaçada, ja que tant els personatges com l'estil d'interpretació còmica dels actors són força idiosincràtics. Amb tot, els valors universals (enveja, mesquinesa, culte als diners) exposats –més enllà d'aquelles interpretacions que es puguin fer en clau local–, fan la pel·lícula perfectament assequible a tots els públics.
Comentari penjat el 07/10/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Bae és l'autor de Why Has Bodhi-Dharma Left for the East? (1989) i The People in White (1995); mentre que Park va dirigir Motel Cactus (1997) i Camel(s) (2002).
,
Hamyeondoinda (literalment: “Podem fer-ho!”) 