Reconstrucció de l'assassinat, per part de l'exèrcit sud-coreà, de centenars de persones que es manifestaven en favor de la democràcia l'any 1980. Entre la reconstrucció històrica i el melodrama a l'ús, aquest film va aconseguir, amb el seu èxit de públic, que el país sencer rememorés aquells fets, fent justícia a la memòria de les víctimes. Els seus mèrits artístics ja són una altra història.

Aquest cop, cinema independent en tota regla, i per desgràcia més minoritari del que mereixeria. Dirigida pel poc conegut Jeon Soo-il, aquesta pel·lícula retrata els decaiguts pobles miners del nord de Corea a través de la història d'un pare i la seva filla i fill petits. Guanyadora del Durià d'Or en la passada edició del BAFF, convé prestar-hi atenció, doncs el seu director podria saltar aviat a la palestra de l'escena internacional.

Dues pel·lícules coreanes s'han endut els guardons principals en la darrera edició del Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. El premi Cinematk, al millor film de la secció oficial, ha estat entregat a Secret Sunshine, del director Lee Chang-dong; mentre que el Durió d'Or, que des d'aquest any s'atorga als directors emergents, ha estat per a Jeon Soo-il per la seva With a Girl of Black Soil.

Comentari sobre aquestes i la resta de produccions coreanes presents en el certamen, aquí.

Superproducció en tota regla, que amb els seus setanta milions de dòlars de pressupost, rodatge en anglès i càsting i localitzacions nord-americans, ha volgut, com mai abans en la indústria coreana, conquerir el mercat internacional. La fórmula: una monster-movie d'inspiració hollywoodiana que, si més no en la seva terra, ha sobreviscut a les ferotges diatribes dels crítics de cinema.

Film de terror psicològic que va significar el debut en la direcció del poc prolífic Yun Jong-chan l'any 2001, i que va aportar qualitat a un gènere que en aquell moment passava per una etapa de poca creativitat. Partint de la típica història de l'edifici embruixat, se'ns dissecciona la misèria humana a través d'un grup de personatges turmentats pel sentiment de culpa.

Molt poc coneguda a Occident, aquesta és una de les obres magnes del cinema coreà. No la primera pel·lícula important del seu director, el veterà Im Kwon-taek, però sí el seu títol més conegut. Un film sobre la pèrdua de les tradicions coreanes, que per la poètica de les seves imatges és capaç d'emocionar a qualsevol públic del món.

La pel·lícula més recent de Ryoo Seung-wan és un retorn del director al terreny de l'acció més pura després de Crying Fist, però amb un grau de foscor molt major que en la frívola Arahan. Notablement rebuda per crítica i públic, consolida Ryoo com un dels majors i més personals talents del cinema coreà del moment.

És aquesta una història sense noms ni títols, que vol només presentar succintament les condicions en què s'ha produït el cinema a la península coreana, donant una idea del com i el per què de la seva evolució i de la seva manifestació actual.

Aquesta cinta va estar present en el darrer festival de Sitges (veure article), i a pesar que l'espectacular i divertida Aachi & Ssipak li va fer ombra, va deixar un bon sabor de boca. Es tracta d'un producte més que correcte, amb un gran nivell tècnic en l'animació, tot i que venint firmat per Lee Seong-kang potser s'esperava alguna cosa una mica menys convencional.