(Important! Els comentaris sobre aquesta pel·lícula acostumen a fer referència a un element de la història que en el guió es planteja com una sorpresa. Això es deurà a diversos motius: el títol original ja en dóna pistes, el “secret” es desvetlla força al principi del metratge, i resulta molt difícil fer-ne un comentari sense referir-s'hi. Jo també ho explicaré, així que aviso a aquells que no sàpiguen de què parlo ni ho vulguin saber abans de visionar el film, que no segueixin llegint)
La jove Eun-ju viu de lloguer en una apartada casa a la platja anomenada "Il Mare". El dia que en marxa deixa una carta a la bústia demanant-li al proper inquilí que li reenviï el correu que rebi al seu nom, ja que espera una carta molt important. Aviat rebrà resposta. Però qui li escriu, Sung-hyun, s'estranya perquè està convençut que ell és la primera persona que viu a "Il Mare". Després d'escriure's algunes cartes s'adonaran que el que passa és que viuen en temps diferents, ella en l'any 1999, i ell en el 1997. A partir d'aquí pensaran en la forma de trobar-se en un temps compartit, alhora que Eun-ju demana a Sung-hyun que l'ajudi a reparar un error del passat.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Casualment o no, l'any 2000 els coreans van poder veure tres pel·lícules amb un punt de partida argumental similar: el de dues persones que entren en contacte i es comuniquen des de moments temporals diferents. Pel seu ordre d'estrena van ser: la coreana Ditto, en què un noi i una noia parlen a través d'un aparell de ràdio, ella des de l'any 1979 i ell des del 2000; la també coreana Il Mare, en què –a banda d'escurçar-se la distància entre la parella protagonista a només dos anys– la principal diferència rau en què l'aparell màgic que possibilita el contacte és una bústia; i Frequency, film nord-americà on altre cop la ràdio actua com a mitjancera, aquest cop entre un pare i un fill. Deixant de banda l'anècdota de la triple estrena, i centrant-nos en els dos títols coreans, podem intuir la urgència, per part dels productors cinematogràfics, d'incorporar una mica d'originalitat a les gastades històries del drama romàntic, un gènere prolífic en el cinema sud-coreà.
D'entrada va ser Ditto la que va guanyar-se un major favor del públic (1), segurament pel fet d'haver-se estrenat primer. Però avui en dia és Il Mare la més recordada. La fama adquirida posteriorment per la seva protagonista, Jun Ji-hyun (la seva següent pel·lícula va ser My Sassy Girl), hi haurà jugat un paper clau. La resta de motius s'hauran de buscar en les seves característiques formals. El primer que cal dir és que no es tracta d'un film mixt que barreja el drama romàntic amb la ciència-ficció. La separació temporal dels dos protagonistes no passa de ser un truc del guió, al qual no es dona explicació ni tampoc coherència (el final del film és una prova de com la fantasia està al servei de les necessitats del drama). En aquest sentit, la història que explica és molt essencialista, ja que no explota les possibilitats argumentals del salt temporal més enllà d'aquelles que afecten a la història d'amor entre Eun-ju i Sung-hyun (2). Això, en aquest cas, té els seus avantatges i desavantatges. Entre els primers jo destacaria la contenció resultant. Entre els segons, que els personatges queden poc perfilats.
El director, Lee Hyun-seung, ha volgut fer una obra preferentment emotiva, i per això sembla haver-se concentrat més en la creació d'imatges que en la narració. Val a dir que sovint s'adorna una mica massa, arribant a flirtejar amb l'esteticisme (la veritat és que l'idíl·lic –i alhora inquietant– escenari de la casa s'hi presta). L'artifici s'apodera llavors de la pel·lícula. Però aquest no és necessàriament dolent. El propi truc del joc temporal –que articula tota la narració– ho és, i s'ha de reconèixer que aporta bons moments, com quan Eun-ju i Sung-hyun decideixen trobar-se en persona, en allò que per a ella serà una setmana més tard, però que per a ell suposa dos anys d'espera; Sung-hyun no es presentarà a la cita, i Eun-ju li demana per què, però ell encara no ho sap. A un nivell més general també aporta originalitat (que és igual a interès) a allò que d'una altra forma no seria més que un conjunt de clixés, que és el que Il Mare ofereix en molts moments. Així, aquesta atípica relació amorosa aconsegueix destacar de la majoria. Convé tenir-la en consideració, doncs, perquè el fet que una pel·lícula guanyi reconeixement amb el temps (encara que sigui a petita escala) acostuma a ser un bon senyal.
Comentari penjat el 01/07/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Ditto va ser vista per 326 mil espectadors, pels menys d'un quart de milió de Il Mare.
(2) Efectivament, com algunes persones comenten fent certa conya, Sung-hyun deu ser una persona molt honesta o molt estúpida, perquè no li passa pel cap demanar-li a Eun-ju alguna combinació guanyadora de la loteria o resultat esportiu per a jugar-hi.
,
Siworae (literalment: “Amor que transcendeix el temps”) 