Som a la Corea ocupada pels japonesos, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial. Dos homes escapen d'una presó. Un d'ells mor durant la persecució. L'altre, Han-joong, es refugia a casa d'un amic i col·laborador, com ell, en la resistència. Aquest li trobarà un lloc per estar a casa d'una jove infermera, Kye-ja, que aviat se n'enamora. Un dia, fugint altre cop de la policia, Han-joong s'amaga a casa de Mee-hyang, una dona el nòvio de la qual, Nam-bu, és un col·laboracionista. Tot i això, com que també s'encapritxa de Han-joong, decideix ajudar-lo en la seva lluita.
(Imatges extretes de www.cine21.com i www.koreanfilm.org)
La preservació de les pel·lícules antigues és un problema que afecta a tots els països del món. Es calcula que la meitat dels films produïts a Hollywood durant la primera meitat del segle XX s'han perdut. El cas de Corea és encara més greu. Cap pel·lícula anterior a 1945 es conserva avui dia en la seva totalitat. No només els deficients sistemes de conservació, també la destrucció ocasionada per les guerres (sobretot la que va enfrontar les dues Corees) té part de culpa en aquesta situació dramàtica. Del període que va de 1945 a 1955 (és a dir, del final de l'ocupació japonesa fins a la fi de la guerra civil) s'han conservat cinc films. Hurrah! For Freedom és un d'ells. Però tot i la consideració que té de pel·lícula completa, el cert és que són diverses les parts de la cinta que falten (entre elles, el final (1)), i la resta ha quedat molt malmesa, tant en la banda de la imatge (amb constants salts ocasionats per l'absència de fotogrames massa deteriorats) com en la de so. La versió que actualment podem veure es va realitzar en els anys 70, i a banda dels estralls del temps, ha patit també els de la censura d'aquella època, ja que la fugida al Nord d'un dels actors de la cinta –concretament del que interpreta a Nam-bu, el dolent de la història– va dur als responsables del remuntatge a eliminar la seva presència del film(!).
El resultat final, com es pot imaginar, és una narració incoherent, difícil i, fins i tot, molesta de seguir en alguns moments. El valor que a dia d'avui pugui tenir aquesta producció és merament històric, com a document d'una època, que ens mostra la manera de pensar, de sentir i de fer d'un país en un moment clau de la seva història. De tota manera, tampoc sembla que hagués estat una gran pel·lícula quan estava íntegra. Es tracta d'un projecte fet amb urgència. Guanyada la llibertat amb el final de la guerra, calia alimentar les ànimes amb històries de patriotisme, així que els productors cinematogràfics es van posar ràpidament mans a l'obra. Hurrah! For Freedom va ser el primer projecte a posar-se en marxa (2), el primer realitzat per coreans lliures. Així no és estrany que fos un èxit. A més, comptava amb els actors més populars, els millors tècnics i un director experimentat. La seva història, obertament populista, barreja l'acció i el melodrama amorós amb un discurs marcadament anti-japonès. Què més es podia demanar?
Sobre la qüestió ideològica, un aclariment. Estem davant d'un film purament comercial, no d'una obra militant. L'ocupació japonesa no és més que un teló de fons recurrent en un moment propici. No s'expressa cap denúncia en particular, ni s'analitzen les formes de l'opressió, ni es retrata la vida dels coreans sota la repressió, si no és tangencialment. L'atenció se centra en la figura d'un heroi d'acció, Han-joong, i en el triangle amorós que forma amb Hye-ja i Mee-hyang. En aquest còctel, el nacionalisme i la lluita contra els japonesos no són sino dos ingredients més (de moda en aquell moment) utilitzats per a atreure el públic. A més, el director, Choi In-kyu, no compta precisament amb un gran expedient com a patriota. Va començar la seva carrera en els anys trenta. En aquell temps, és cert, només es podia fer cinema dintre de la indústria creada i controlada pel Japó. Però és que Choi no es limitaria a realitzar melodrames moralistes, i durant els anys de la confrontació bèl·lica dirigiria pel·lícules propagandístiques de suport a les tropes nipones (3).
Choi era un home d'ofici. I diuen que molt bo. La veritat és que veient algunes de les escenes d'acció de Hurrah! For Freedom –aquelles que han quedat senceres– un se'n pot adonar. Tenen ritme i intensitat. Diuen que Choi era molt exigent, i que tenia uns mètodes de treball amb els actors molt particulars. Segons comenta el director Lee Kyu-hwan en el llibret que acompanya l'edició del film en DVD (4), Choi no tenia gaires escrúpols en qüestions de feina, i era capaç de posar en risc la integritat física dels actors per tal d'aconseguir una bona presa; per exemple, fent-los caure d'alt a baix d'un mur en una escena de lluita, com podem veure a l'inici d'aquesta pel·lícula. Potser per aquestes coses també valgui la pena veure el film. La resta ha quedat massa desvirtuat, i no seria just valorar-ho.
Comentari penjat el 24/06/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Segons el guió original, al final Han-joong aconsegueix escapar de l'hospital i unir-se als manifestants que en aquells moments recorren els carrers revoltant-se contra els japonesos. Tanmateix, poc abans de la seva mort, Jeon Chang-geon recordava així el final del film en una entrevista: Amb l'ajuda de l'infermera Kye-ja, Han-joong escapa de l'hospital. Però aviat és perseguit per un sidecar de l'exèrcit, i després d'un tiroteig, mor. És la matinada del 15 d'agost (veure següent nota al peu).
(2) L'estrena es va produir el 21 d'octubre del 1946, mentre que la guerra havia acabat el 15 d'agost del 45.
(3) Pel que fa a la resta de la seva trajectòria, després de Hurrah! For Freedom va realitzar uns altres dos films de caire patriòtic i algunes pel·lícules d'educació cultural produïdes pel Servei d'Informació dels Estats Units. L'any 1948 va ser misteriosament segrestat i dut a Corea del Nord (no va ser l'únic cas, ja que Shin Sang-ok va viure la mateixa sort. Per la manera com s'acostuma a referenciar aquest fet, però, sembla que hi ha dubtes sobre el que realment els va succeir).
(4) Em refereixo a l'edició coreana, a càrrec del Korean Film Archive.
,
Jayu-manse (literalment: “Visca la llibertat!”)