A base d'esforç i estalvi, una família treballadora aconsegueix el seu somni de viure en una casa gran de dos pisos. El marit és professor de piano, i l'esposa treu un sobresou per a la família cosint roba, una feina que comença a esgotar-la, motiu pel qual decideixen que és hora de tenir una serventa a casa que s'encarregui de les feines de la llar. La noia triada resulta tenir un comportament ben excèntric (ex.: caça rates amb els mans), i serà una autèntica font de problemes així que comenci a exigir també per a sí les atencions de l'home de la casa. Quan aquest hi accedeixi, iniciarà una voràgine de desgràcia que amenaçarà la pervivència de la família.
(Imatges extretes de www.hancinema.com)
El redescobriment i elevació del cine de Kim Ki-young en els darrers temps (sobretot, arrel d'una retrospectiva que se li va dedicar l'any 1997 en el marc del festival de Pusan) ha provat especialment bé a aquesta realització de 1960, avui considerada una de les millors de la història del cinema sud-coreà: un film arriscat en el discurs i expressiu en la forma; un petit miracle dintre de l'abundant però mediocre context de producció de l'època, així com un exemplar modèlic del millor partit possible que es pot treure del popular (i sovint massa vulgar) melodrama local.
 |
“Que aquest film intens, fins i tot apassionadament claustrofòbic, sigui conegut a Occident només pels cinèfils més devots és un dels grans accidents de la història del cinema”, ha declarat Martin Scorsese. (1) Una altra de les veus de prestigi que ha reivindicat el film és la del crític francès Jean-Michel Frodon, per a qui “la naturalesa xocant d'aquesta pel·lícula és tan torbadora com agradable” (2), y que a més ha comparat l'obra de Kim Ki-young amb la de Luis Buñuel. Efectivament, The Housemaid guarda no poques semblances amb el cine del director aragonès. La més òbvia, l'interès per destapar les misèries de la burgesia. Kim procedeix a un atac frontal contra la farsa de l'harmonia social/familiar –que predicava el comú dels melodrames– a través del relat de l'esfondrament d'una família benestant (víctima de la seva presumpció i hipocresia), produït en paral·lel a la construcció de la seva nova casa de dos pisos. Al·legoria de la seva posició i materialisme, la casa s'erigeix també des del principi en un espai inquietant, envaït per rates i autèntica tortura per a la filla minusvàlida, que a dures penes pot pujar a la segona planta. Kim demostra les seves millors dots narratives i expressives precisament en l'ús d'aquest decorat, que ell mateix es va encarregar de moblar i il·luminar, i que carrega amb bona part del pes simbòlic i ambiental de la història.
Kim també és “capaç de furgar en les profunditats de la ment humana, els seus desigs i impulsos”
(3), per a la qual cosa recorre al melodrama, els excessos en la representació del qual permeten (si es desitja) una denúncia més clara i contundent de les actituds i comportaments dels protagonistes. És possible que l'elecció del gènere (el més popular del moment) fos una exigència industrial i no estigués en mans, per tant, de
Kim Ki-young. Però com en altres ocasions al llarg de la seva carrera (per exemple, a
First Snow (1958) o
Insect Woman (1972), per citar dos títols importants) va saber treure-li el màxim rendiment portant-lo al seu terreny. I és que Kim no s'acontenta amb fer un film passional; no sense alhora revelar el vessant grotesc de similar formulació. Així, habiten el film escenes de gran cruesa o crueltat, imatges obscures (no només en el sentit gràfic), exagerats moviments de càmera i música estrident, que suggereixen de manera constant la presència d'una amenaça latent. Aquí és on es produeix la màgia, on el melodrama familiar es barreja amb el cinema de terror, formant un vincle inesperat però coherent, font de fascinació tant en la seva època com en l'actualitat (fins i tot reconeixent que part del seu estil hagi quedat envellit).
A pesar del desafiament estètic i moral que representava The Housemaid l'any 1960 (4), el públic hi va respondre favorablement, convertint-la en un èxit de taquilla. També és cert que per a amortir el seu possible impacte sobre la consciència social s'havien pres mesures. Una vegada conclòs el relat, la pel·lícula ens depara una nova sorpresa. De forma totalment postissa se'ns ofereix un epíleg en què la família al complet passa un vespre tranquil (de pluja, això sí) a casa. Marit i muller discuteixen sobre la conveniència de tenir una criada jove a casa, i els possibles perills que entranya. Finalment, el marit mira directament a la càmera i amb certa malícia comenta la propensió dels homes madurs per les jovenetes. No ho diu explícitament, però queda clar que tot el que hem vist fins aquell moment ha estat una advertència, una mostra del que podria passar a qualsevol que es desviés del camí correcte. Un malson, en definitiva, com el que Edward G. Robinson tenia a The Woman in the Window (Fritz Lang, 1944), i que un cop restablert l'ordre ha de fer reflexionar. L'estratagema devia funcionar bé a la vista del que va succeir amb la carrera de Lee Eun-shim. No va aconseguir més papers després d'aquell, tot i la seva brillant interpretació. El públic l'odiava, perquè la identificava amb un monstre 'destrossa llars', oblidant que el seu personatge era també el d'una dona utilitzada i maltractada per una societat de classes.
Comentari penjat el 08/02/2010
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) El director nord-americà, a més, ha estat en part responsable de la restauració del film, a càrrec del Korean Film Archive (KOFIC) amb el suport de la World Cinema Foundation, dirigida per Scorsese, a partir del negatiu original (incomplet) i d'una còpia trobats el 1982 i el 1990, respectivament.
(2) A 1001 películas que hay que ver antes de morir. Madrid: Grijalbo, 2003
(3) Ibídem.
(4) Cal dir que és possible que un any abans o dos més tard el film no hagués estat possible, ja que entre 1960 i 1962 els ciutadans de Corea del Sud van gaudir d'una època de llibertat sense precedents, un petit parèntesi entre dos règims autocràtics molt restrictius.
,
Hanyo (literalment: “Serventa”) 
