Corea del Sud i Corea del Nord estan a punt de donar un nou pas en el seu camí cap a la reconciliació inaugurant una via fèrria que creuarà la frontera per primer cop. Però el seu desig es veurà frustrat el mateix dia de l'acte solemne per causa d'una reclamació del Govern japonès, que assegura posseir un document escrit fa cent anys per l'Emperador coreà on se'ls concedeixen els drets sobre la línia de tren. Un historiador coreà diu poder provar que el document és fals ja que va ser estampat amb un segell que no era l'oficial. Mentre aquest home busca el segell autèntic, el Govern coreà haurà de fer front als diplomàtics japonesos i a la seva pròpia dissensió interna.
Pocs mesos abans de la crisi política a l'Àsia Oriental causada per la prova nuclear nord-coreana a finals del 2006, arribava a les pantalles de Corea del Sud Hanbando, una pel·lícula que planteja també la possibilitat d'un escenari de conflicte a la zona, tot i que amb els papers una mica canviats, i que és una mostra d'alguns dels sentiments i idees populars que hi ha a Corea respecte del seu veí del nord, del Japó i de la comunitat internacional. Hauria de matisar i dir que hi primen els sentiments per damunt de les idees, i és que un té la impressió que Hanbando ha estat realitzada amb les entranyes.
Però anem per parts. No és la intenció de Cinema Kim reflexionar sobre la política i la història coreanes, però és necessari presentar alguns fets per a aquells que no els coneguin, ja que resulten clau a l'hora d'entendre la pel·lícula. Cal dir, per començar, que Corea i el Japó tenen una llarga història de conflictes, potser el més cruel dels quals és l'ocupació de Corea per part dels nipons a principis del segle XX. Durant els quaranta anys que aquesta va durar (fins a la fi de la Segona Guerra Mundial) es va intentar una assimilació de la cultura coreana per part de la japonesa (1). La posterior partició del país es veu com una conseqüència d'aquesta ocupació i, per tant, culpa dels japonesos. Avui en dia, les rèmores d'aquells fets provoquen constants discusions. Per exemple, les visites de Junichiro Koizumi (el ja ex-Primer Ministre japonès) al santuari de Yasukuni (2); les suposades manipulacions històriques que el Govern japonès imposa en els llibres escolars per tal de minimitzar les atrocitats comeses durant l'etapa imperial del país;(3) o la disputa territorial per la petita illa de Dokdo (Takeshima per als japonesos) (4). Aquests fets són els protagonistes dels primers moments de Hanbando, una successió d'imatges de noticiaris que mostren declaracions i manifestacions de ràbia en contra del Japó (crema de banderes inclosa) per part de líders polítics i població civil tant de Corea com de la Xina. Tot això, com veurem després, no té una relació directa amb la història que se'ns explicarà, però, com dic, està en la base del discurs de la pel·lícula.
La intenció de Hanbando –el títol ja ens ho indica– és la de vendre patriotisme. L'audiència coreana és alliçonada en la seva pròpia història; fins i tot se l'hi retreu que no en sàpigue prou, com ho demostra l'escena en què l'historiador s'enfurisma amb una classe de dones de mitjana edat en considerar que frivolitzen amb la història del país. Aquesta autoafirmació nacional es fa a costa dels japonesos, a qui el ridículament maniqueu guió mostra com uns malvats manipuladors capaços de tot (fins i tot d'una altra ocupació militar de la península!) per tal de seguir fent mal a Corea (5). No només això, sinó que a més es presenta a una comunitat internacional que, massa preocupada per les implicacions econòmiques del conflicte, s'apunta a les tesis japoneses, com també ho farien (hipotèticament) alguns membres del propi govern coreà, autèntics traïdors a la pàtria que han deixat els ideals de banda per a agenollar-se davant el poder dels diners. En definitiva, una conspiració en tota regla que deixa Corea (tota ella) desamparada, amb l'únic recurs de fer valer el seu orgull nacional.
El més interessant de Hanbando per a un espectador no coreà (ni japonès) és que parteix d'una realitat. No parlo dels fets, massa forçats, sinó del debat ideològic, del qual veiem les dues manifestacions més extremes. Els sentiments volcats a la pel·lícula ens poden ajudar a entendre, en certa mesura, els moviments polítics actuals a l'Àsia Oriental. I res més. Per la resta, es tracta d'un film força avorrit (hi contribueixen les dues hores i vint minuts de metratge), on pràcticament tot succeeix en despatxos en què grups d'homes vestits amb americana i corbata i la cara de pedra deixen anar frases grandiloqüents que transmeten grans ideals. Res és creïble, i la descarada manipulació arriva a provocar vergonya aliena. Així que per a algú no específicament interessat en Corea o en política internacional, Hanbando és una pèrdua de temps.
Ni tan sols a Corea la pel·lícula va assolir l'èxit que se li vaticinava. La xifra final de gairebé quatre milions d'entrades venudes és molt respectable, però queda lluny de la d'altres blockbuster coreans, com Silmido (2003), títol també dirigit per Kang Woo-suk (6) sobre un tema polític, en aquest cas de confrontació entre les dues Corees, i que va arribar a la xifra d'onze milions d'espectadors. Potser el nacionalisme de Hanbando ha estat una arma de doble fulla, ja que de la mateixa manera que podia atreure a les persones d'entre 40 i 50 anys, fortament educades en l'odi vers el Japó, el públic més jove, no gaire polititzat, haurà optat per alternatives més escapistes i entretingudes, com la comèdia My Boss, My Teacher, la negra War of Flowers o la monster-movie The Host, els tres grans èxits d'aquest d'any.
Comentari penjat el 12/12/2006
----------------------------------------------------------------------------------
(1) La llengua coreana va ser prohibida, els coreans van haver d'adoptar noms japonesos, la història va ser manipulada amb la intenció de certificar un suposat origen comú...
(2) Dedicat als soldats morts defensant el Japó en diferents guerres. S'hi troben alguns caps militars acusats de cometre crims de guerra durant la Segona Guerra Mundial, i d'això ve el malestar.
(3) Aquests dos fets són també motiu de polèmica a la Xina, una altra víctima de la voluntat expansionista del Japó durant la primera meitat del segle passat.
(4) Situada a mig camí entre ambdós països, Dokdo està envoltada d'unes aigües riques en peixos. El Japó en reclama la possessió (que va passar als coreans després de la guerra) assegurant que ja l'hi pertanyia abans que ocupés Corea.
(5) El muntage en paral·lel que es fa en certs moments entre el conflicte present i la recreació històrica de l'ocupació japonesa, donen a entendre que el japonesos volen acabar la feina que no van poder completar cinquanta anys enrere.
(6) La carrera del qual està plagada d'èxits, ja que també va ser el director de les dues entregues de Two Cops (1993, 1996) i Public Enemy (2002, 2005).
, Hanbando (literalment: "La península de Corea")