A la Manxúria ocupada pels japonesos dels anys 30, tres coreans van a la recerca d'un mapa que els ha de coinduir al lloc on hi ha amagat un misteriós tresor. Do-won (el Bo) el busca per encàrrec de la Resistència coreana, tot i que la seva ocupació és la de caça-recompenses; Chang-yi (el Dolent) ha estat contractat per un corrupte funcionari coreà; mentre que Tae-goo (l'Estrany) va per lliure, amoïnat només per l'enriquiment personal. El mapa també és cobejat pels japonesos i els xinesos, cosa que dificulta la tasca als protagonistes, a més de desencadenar una persecució frenètica al llarg i ample del desert manxú.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Autèntica taula de salvament de la indústria coreana en plena «crisi» (ja voldrien la majoria de cinematografies una crisi com la coreana), The Good, the Bad, the Weird va ser un projecte arriscat (la segona pel·lícula més cara de la història del cinema sud-coreà), però en última instància una aposta guanyadora (el film més taquiller de l'any). El més curiós del cas és que a pesar de les seves dimensions i repartiment d'estrelles, i del seu paper d'estendard d'un model industrial que aposta pel gran desplegament de mitjans i la integració genèrica amb la voluntat d'atreure una audiència massiva i heterogènia, a pesar de tot això, dic, no deixa de ser també una obra d'autor. Es tracta d'una paradoxa habitual en el cine de Kim Ji-woon, home capaç d'expressar-se en un nivell individual dintre dels límits del(s) gènere(s) i el cine d'entreteniment, a través de d'un talent visual i plàstic al servei de la manipulació i la hibridació genèriques, i d'un concepte de l'estil manierista i hiperbòlic.(1) Tot això està present a The Good..., d'on, d'altra banda, s'han extirpat les habituals atmosferes denses i la violència crua i grotesca habituals en l'obra de Kim, possibilitant que sigui una emocionant pel·lícula d'aventures, plena d'acció i diversió a ritme indomable per a (gairebé) tots els públics.
 |
Dic pel·lícula d'aventures i no western, com s'autodefineix la cinta en els títols de crèdit (“WESTERN by KIM JEE-WOON”), perquè la seva adscripció a aquest gènere és relativa, i sembla més un gest cinèfil que un propòsit d'incorporar-se a una certa tradició fílmica. Deia André Bazin que “ens esforçaríem en va intentant reduir l'essència del western a un qualsevol dels seus components. Els mateixos elements es troben en altres llocs, però no els privilegis que semblen estar-hi units. És necessari, per tant, que el western sigui alguna cosa més que la seva forma. Les cavalcades, les baralles, els homes forts i intrèpids en un paisatge de salvatge austeritat no són suficient per a definir o precisar els encants del gènere. Aquests atributs formals, en els què es reconeix generalment el western, no són més que els signes o els símbols de la seva realitat profunda, que és el mite.” (2) Però The Good... no es caracteritza pel mite, sinó per ser un equilibrat pastitx on prima l'aventura en la forma en què es practica en la postmodernitat (com es pot veure en les sagues de Pirates of the Caribbean i Indiana Jones): còmica, referencial, autoirònica i desmitificada. Per tant, si volem que sigui un western (3) hem d'acceptar que només pot ser-ho parcialment, a través de la seva iconografia: paisatge, vestuari i aquests ‘duels al sol' inspirats en Sergio Leone, invocat en el títol i imitat en la trama argumental, però de qui no es recull ni el descreiment moral (Do-won és un home enterament bo (patriota, idealista), a diferència del Bo que Clint Eastwood va interpretar per a Leone), ni el tempo dilatori, ni el buidat (o essencialització) de la forma i el gènere (tot el contrari, el film de Kim està ben farcit: de subtrames, d'elements contextuals i de gèneres, i filmat amb una tècnica filigranera). Sergio Leone, doncs, com a padrí, com a picada d'ullet en un projecte amb personalitat pròpia, sobretot coreana, com queda palès en el peculiar humor desplegat per Song Kang-ho.
La construcció de la trama és altament arquetípica, atapeïda de premises dramàtiques clàssiques (la recerca del tresor, la venjança, el conflicte de personalitats...). El recurs a les estructures arquetípiques serveix per a construir bones carcasses argumentals, i en aquest sentit és positiu, sempre que es parteixi del clixé per a evitar acabar-hi, com diria Hitchcock. Però The Good... mai no arriba a elevar-se per damunt d'aquest, tot i que en algun moment pugui insinuar-ho. Són diversos els temes que la història planteja (la situació dels coreans durant l'ocupació japonesa, la possibilitat de redimir-se del passat i començar una nova vida o el sentit del deure i el compromís comunitari), però no en desenvolupa cap. Només Song Kang-ho és capaç de dotar de vida al seu personatge (que no deixa de revelar-se pla), aportant una mica d'humanitat a la funció (no és estrany que acabi per carregar el pes de la història i semblant l'únic protagonista). Mentrestant, les energies de la direcció es dipositen en la tècnica i en oferir un producte entretingut. És suficient per a justificar el visionat de la pel·lícula, perquè es disfruta, i de veres. Però Kim ens havia ofert més en pel·lícules anteriors.
Comentari penjat el 22/10/2009
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Martínez, Beatriz: “Locura, terror y muerte. El Cine de Kim Jee-woon”, Nosferatu, núm. 55-56, juny 2007
(2) Bazin, André: ¿Qué es el cine? Madrid: Rialp, 2001 (p. 245)
(3) [Spoiler] Un western crepuscular, caldria afegir, a causa del seu final: el misteriós tresor resulta ser petroli (aprofitable econòmicament, però impossible d'endur pels protagonistes), signe dels temps que han canviat (desconcertat, en veure-ho Tae-goo es pregunta: “Què és això?”).
,
(literalment: “Home bo, home dolent, home estrany”) 
