Quatre joves sense més ocupació que vagar (merodear) pels carrers, decideixen atracar una gasolinera. En no trobar-hi diners, retenen al seu propietari i treballadors i es disposen ells mateixos a servir la clientela i així quedar-se amb els imports de les vendes. Al llarg de la nit, multitud de personatges diversos –molts d'ells força extravagants– faran cap a la gasolinera donant lloc a situacions còmiques i sovint violentes, mentre la relació entre els segrestats a l'interior del local es deteriora i revela conflictes socials.
(Imatges extretes de www.hancinema.com)
Attack the Gas Station! va ser la tercera pel·lícula més vista a Corea l'any 1999. Per sobre seu, només l'explosiva i imbatible Shiri de Kang Je-gyu i el blockbuster nord-americà The Mummy ; per sota, títols com The Matrix o The Sixth Sense. Es tractava d'una pel·lícula modesta, sense un director de renom ni cap estrella en el repartiment, de manera que el seu èxit va generar molts comentaris, despertant l'interès no tan sols dels analistes de cinema, sinó fins i tot dels sociòlegs. Vist amb perspectiva l'enrenou s'entén millor: el film apareix en un moment clau i dramàtic de la història recent del país –poc més d'un any després de la greu crisi econòmica que va enviar a l'atur a milers de treballadors–, i de manera conscient o no expressa bona part de les inquietuds ciutadanes, sobretot dels joves, en aquell instant: desocupació, manca de perspectives, desordre social...; a més d'oferir un divertit retrat del zoològic urbà.
 |
La pel·lícula arrenca com un acudit, amb els quatre joves atacant la gasolinera dos cops en dos dies, davant la perplexitat i desesperació dels seus treballadors, i acabant per posar-se'n la granota d'empleats. Davant la pregunta sobre la motivació dels seus actes, simplement responen “ kunyang ” (“perquè sí”). Però com ens adverteixen Nancy Abelmann i Jung-ah Choi (1), els protagonistes no actuen sense motiu, encara que ells ho puguin creure així. La seva actitud i violència són producte d'una insatisfacció vital, i d'uns conflictes socials que poc a poc se'ns revelen: en moments estratègics s'ofereix un tast del passat de cada personatge en forma de flashbacks, on es tracten temes com l'estricte sistema educatiu del país, la jerarquia social, la llibertat individual o la violència institucional (d'un pare, d'un entrenador, d'un mestre). Aquí el film es trenca, perquè s'allunya de l'anarquia inicial i, a més (amén) de fer-se obvi, es torna naïf i convencional en la forma (els flashbacks pateixen d'un excés de melodramatisme i d'una sobrietat en els recursos estètics que contrasta vivament amb la resta del metratge, molt més inquiet) i conservador en el discurs (les accions dels personatges es justifiquen, i perden amb això bona part de la seva capacitat antisocial).
Al final de la història les tensions esclaten en forma de violència generalitzada, però la comèdia s'imposarà a qualsevol missatge. El cert és que tot i incorporar evidents missatges amb contingut social (2), no es pot considerar que Attack the Gas Station! sigui un film polític. Es tracta, més aviat, d'un producte d'entreteniment que, com diuen Abelmann i Choi, basa el seu èxit en apel·lar d'una banda als joves, a través de l'estil en la pel·lícula (el retrat de grups de joves i de subcultures urbanes) i l'estil de la pel·lícula (per la seva estètica MTV), i de l'altra al gran públic, amb l'ús de convencions melodramàtiques (les històries personals de patiment dels personatges) (3). L'humor també s'ha de comptar entre els seus principals actius. Un humor que, com bé fa notar Darcy Paquet, és hereu directe de l' slapstick (4) (pensem en les expressions i actes de Mu Dae-po, sempre absurd i excessiu), i que es recolza en altres recursos ‘clàssics' com la paròdia d'arquetipus socials (els repartidors a domicili i els gàngsters de la hilarant batalla campal del final) o la confusió d'identitats. En última instància, doncs, si no arriba a culminar el seu (potencial) discurs crític és per un excés de frivolitat còmica. És i vol ser, sobretot, una pel·lícula divertida. I ho aconsegueix.
El temps ha transcorregut en contra d'aquest matiner títol del ‘nou cinema coreà', avui una mica oblidat, segurament tant per situar-se molt a l'inici del boom (i estrenant-se el mateix any que Shiri, que la tapa amb la seva allargada ombra), com per ser deutor d'una certa conjuntura, que té a veure tant amb el moment històric i social, com amb l'estètica, avui ja passada de moda. Per si això no fos poc, la seva reivindicació per part d'audiències internacionals es fa difícil, ja que el seu localisme (la gran quantitat de referents culturals autòctons) dificulta la lectura per a qualsevol ‘observador distant' (fent-lo semblar buit i menys graciós). Malgrat tot, no s'ha d'oblidar el paper destacable que va tenir en el seu moment.
Comentari penjat el 28/07/2009
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Abelmann, N.; Choi, J.: “ ‘Just Because': Comedy, Melodrama and Youth Violence in Attack the Gas Station ”, a Shin, Chi-yun; Stringer, Julian (eds.): New Korean Cinema. New York: New York University Press, 2005
(2) Per exemple: el policia que recrimina a un dels joves que compri Pepsi en lloc d'un refresc coreà, perquè així “li dóna els diners als ianquis ”, està fent referència a l'occidentalització i l'imperialisme econòmic dels EUA.
(3) Abelmann; Choi: op. cit.
(4) http://koreanfilm.org/kfilm99.html#attack
,
Juyuso seubgyuksageun (literalment: “”) 
