> Articles > Entrevista amb Jeon Soo-il
Entrevista amb Jeon Soo-il
La desena edició del BAFF (Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona), l'any 2008, va poder comptar amb la presència del director sud-coreà Jeon Soo-il, autor d'una encara breu però prestigiosa carrera cinematogràfica, consolidada recentment amb la realització de With a Girl of Black Soil, film multipremiat (Las Palmas, Pusan, Venècia) que aterrava també en el certamen de la ciutat comtal, d'on s'enduria un dels màxims guardons, el Durià d'Or. Sobre la pel·lícula i al voltant de la seva obra vam conversar amb ell. [Agraeixo a la revista CineAsia que fes possible aquesta entrevista. També a Kang Hyun-im per la traducció.]
Cinema Kim: A més de dirigir pel·lícules, vostè fa classes a la universitat. Com compagina ambdues tasques? Aconsegueix que s'alimentin l'una a l'altra?
Jeon Soo-il: Efectivament, dono classes d'escriptura de guió a la universitat alhora que faig pel·lícules. Procuro que això em resulti útil a mi i també als meus alumnes a nivell pràctic. El que faig és aprofitar els dos mesos de vacances d'estiu per escriure els meus guions, que després discuteixo i treballo a classe amb els estudiants durant el següent semestre. I en les vacances d'hivern, que és l'època en què es fan la majoria de pel·lícules, els filmo.
Va estudiar cinematografia a França alguns anys. Què li va aportar aquesta experiència?
El principal que vaig extreure va ser la gran quantitat de pel·lícules europees que vaig anar a veure el cinema.
Les seves anteriors pel·lícules tractaven les emocions de personatges de tall intel·lectual, fins i tot s'ha parlat que la seva obra discorria per terrenys autobiogràfics. Què l'ha portat ara a fer el que podria considerar-se cinema social?
Penso que no he canviat els meus temes. Els meus films solen tractar sobre la pèrdua, ja sigui del poble natal, de la família, de la casa... aquí la base és la mateixa, si bé és cert que hi ha una diferència, i és que la situació dels personatges ve condicionada per una causa exterior.
La província de Kangwon, a on se situa la història, va ser una de les més deixades de costat durant el desenvolupament de Corea del Sud; però al film és la renovació del poble miner el que enfonsa els protagonistes, amb el tancament de la mina i els desallotjaments. És aquesta la paradoxa del ràpid creixement del país?
Efectivament, es veu que l'arribada de la indústria (en aquest cas, minera) no ha millorat la qualitat de vida d'aquest poble. No s'ha obtingut gaire del benefici esperat, i quan es tanca la mina queda molta gent en la misèria. Això a Corea és comú, i és el que volia mostrar.
Li sembla que el cinema coreà parla poc d'aquest costat negatiu del desenvolupament?
Sens dubte.
Entrem més en detall en el film. Algunes de les imatges, com les rodades a l'interior de la mina, són de tipus documental. Com es van treballar aquestes escenes?
La preparació prèvia al rodatge ens va portar aproximadament dos anys. Durant aquest temps visitem el lloc, sense filmar res. Anàvem a mirar com vivia la gent, a les seves cases i, és clar, a les mines. Així que ens vam ficar sota terra, als túnels. Sense gravar cap imatge, insisteixo, ja que havíem d'aconseguir abans els permisos, que es tarda un temps a obtenir. Mentrestant ens familiaritzàvem amb l'entorn i les persones, i a l'hora del rodatge ja sabíem el que volíem.
S'entreveu un cert discurs feminista. La depressió del pare i la deficiència del fill semblen reflectir l'ensorrament d'una societat masculina de futur fosc i present incert; en aquesta tessitura, les dones, representades per la petita Yeong-lim i per aquesta mare absent a qui la nena sembla esperar en l'última escena, serien les úniques capaces de remuntar la situació. És així? Pensa que les dones són la solució a les debilitats de la societat?
Es dóna el cas que en aquests pobles no hi ha gaires dones. El treball que s'ofereix és sobretot masculí, pel que elles s'avorreixen i acaben per marxar. També abandonen el lloc a causa de la pobresa, sens dubte. Això és el que ha ocorregut amb la mare de Yeong-lim. Si he decidit remarcar el paper de la dona, és perquè representa millor l'esperança.
Li ho diran sempre, però la petita Yoo Yeon -mi realitza una interpretació extraordinària. No és només que aconsegueixi fer creïble el seu paper, sinó que la seva actuació s'ajusta com un guant al callat dramatisme de la realització, continguda i gens òbvia. Com ho va aconseguir?
La nena és un talent natural. La vaig veure en un serial dramàtic de la televisió on plorava molt i expressava molta emoció. Un paper molt diferent del de la nena de la meva història, però tot i així vaig pensar que em podia servir i li vaig fer un càsting. Va funcionar, així que la vaig agafar i li vaig explicar la pel·lícula, però no li vaig donar instruccions, només li vaig dir que sentís les emocions però no les expressés, que se les quedés dins. Ella ho va entendre molt bé.
Hi ha una escena que em va cridar particularment l'atenció, aquella en la qual un grup de miners canta una particular versió de l'Arirang [cançó popular coreana]. Com va sorgir aquest moment i quin significat li atorga?
La seqüència està posada en escena, però és realista. Els miners de la zona, després de treballar, solien anar a un restaurant a menjar samguiopsal i beure alcohol. Allà cantaven la cançó Arirang, que és un símbol a Corea, però amb una lletra reinventada perquè expressés el seu propi pesar. Nosaltres ens limitem a observar-ho, per això la càmera pren la posició de l'home que mira l'escena des de fora a través de la finestra.
Té problemes per distribuir les seves pel·lícules fora dels festivals, on, tanmateix, semblen funcionar bastant bé?
No és fàcil entrar al mercat. Els premis ajuden, encara que no garanteixen res. Per sort, ara a Corea hi ha cinemes especials d'art i assaig on podem accedir. Amb tot, no és suficient. Aquesta pel·lícula no va tenir gaire èxit a Corea, perquè no teníem diners per a una gran promoció. Al Japó s'ha estrenat, i va estar dues setmanes. Esperem que surti també a França a final d'any, i després ja veurem.
Com valora la situació del cinema dit 'independent' en la indústria coreana actual? Sobretot a partir del retall de la quota de pantalla.
Com he dit, ara hi ha diverses sales, finançades pel govern, que ajuden, però no són la solució. En reduir la quota no només s'ha fet mal a les independents, també a les comercials que tenen menys dies d'exhibició. Ara poden entrar més pel·lícules americanes. La situació va a pitjor.
Què ens pot dir del seu nou projecte? Sembla que comptarà amb Choi Min - sik, a pesar que aquest actor havia declarat que es retirava del cinema...
Sí, acabo d'acabar el rodatge de Where the Wind Dwells, sobre un home que viatja al Nepal. És cert que Choi Min-sik no estava fent pel·lícules, però va rebre el guió per casualitat, i el va atreure perquè pel que sembla tenia ganes d'anar a l'Himàlaia. Així que tot va coincidir amb la seva situació i el seu desig.
Moltes gràcies, senyor Jeon.
Entrevista realitzada el 2 de maig de 2008 a Casa Àsia
