La ciutat de Los Angeles es veu sobtadament envaïda per un exèrcit d'éssers fantàstics liderats per una serp gegantina, la Imoogi. El motiu és que les bèsties han pressentit que a la ciutat hi resideix una noia, Sarah, amb la capacitat de convertir les Imoogi en dracs celestials d'enorme poder. Un jove reporter, Ethan, a qui un home ja li havia advertit que això succeiria quan només era un nen, decideix trobar la Sarah per a protegir-la dels monstres i, de passada, salvar la ciutat i el món dels seus atacs.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Després del fiasco de 2001 Yonggari (1999), i de les acusacions d'impostor que va haver de sentir, Shim Hyung-rae, home d'orgull i determinació (si més no), necessitava rescabalar-se. És per això que va idear el seu nou projecte com una reedició d'aquell, millorada i augmentada, en base a la lògica comercial del més gran més car: s'iniciava així el llarg part de D-War. No eren molts els que confiaven en la viabilitat d'una empresa de visos megalòmans (d'aquí els problemes de finançament que va patir en molts moments la producció, i que van allargar la realització durant quatre anys), però al final la fórmula s'ha revelat guanyadora, tot i que els motius són sobretot extracinematogràfics, i que l'èxit no ha arribat ben bé de la manera esperada.
En un sentit, diguem-ne, artístic, no hi ha gran cosa a destacar. L'obsessió de Shim per fer un producte exportable el va dur a construir un pastitx de models del cinema d'acció i aventures de Hollywood, com les sagues de The Lord of the Rings i Star Wars, o Gozilla (Roland Emmerich, 1998). L'inconvenient d'aquesta articulació (en una pel·lícula que no busca ni la paròdia ni la referència cinèfila) és la manca d'originalitat, o més ben dit, la sensació que provoca d'estar davant d'un film còpia, mancat de la més mínima inventiva. Això s'agreuja des del moment en què cap dels aspectes de la cinta està a l'alçada dels seus models. Els guions de molts blockbusters de Hollywood poden ser considerats banals, però no hi ha dubte que el seu engranatge dramàtic funciona a la perfecció, fent-los irresistibles. El llibret de D-War, en canvi, és pla i estèril com el desert de Mojave en què situa part de l'acció: la progressió dramàtica grinyola, les situacions són inversemblants i els personatges no arriben ni a la categoria d'arquetips. I l'únic element que podria redimir la funció, els efectes especials (generats per la pròpia companyia de Shim, Younggu-Art), tot i tenir un nivell més que acceptable i oferir algun bon moment en forma d'escena d'acció, no deixen de desmerèixer al costat dels de les produccions de gran calibre nord-americanes, a les quals el film suposadament es volia equiparar. Davant de similar decepció, un pot arribar a enyorar els despropòsits de 2001 Yonggari. Com a mínim, l'òbvia nul·litat d'aquella en totes les facetes li conferien un cert encant; en canvi, a D-War (que qualificaríem de film de sèrie B anabolitzat), a pesar de tots els esforços de superació, no deixa de donar-se la sensació expressada per Andy Webster en el seu comentari a The New York Times: que és impossible no entretenir-se sempre i quan… un tingui sentit de l'humor.
 |
Al final de la versió coreana del film per a sales de cinema apareixia Shim Hyung-rae en un seguit d'instantànies, l'última de les quals (el director amb els turons de Hollywood al seu darrera) anava acompanyada del següent missatge: “Sense dubte, D-War i jo tindrem èxit en el mercat mundial”, amb les notes de la cançó tradicional Arirang com a fons. Aquest fet inusual demostra, a pesar de les declaracions i del rodatge en anglès i amb protagonistes i escenaris dels Estats Units, la mentalitat localista del projecte. Un cop d'ull als resultats econòmics explica el per què. Sense les espectaculars xifres del film a la seva Corea natal (resultat no només de la venda de tiquets, sinó també de productes de merchandising) la inversió no hauria estat rendible. (1) Davant la incertesa de si es podria convèncer el món sencer de veure un producte clarament només regular, calia assegurar-se el mercat propi. La tesi de molts crítics coreans és que Shim i companyia ho van fer apel·lant al patriotisme dels seus paisans. (2) A això cal afegir –penso que en major mesura– l'habitual excitació de l'audiència pels fenòmens mediàtics (en aquest cas, un de molt ben autopromogut). Bases poc sòlides que auguren un ràpid oblit de la pel·lícula. Però, i què? El negoci ja està fet.
Comentari penjat el 07/05/2008
------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Als EUA la recaptació del film va ser de només 11 milions de dòlars, a pesar d'estrenar-se al nivell d'un gran esdeveniment, en més de dues mil sales (per comparar, The Host ho va fer en un centenar –va guanyar 2 milions de dòlars–, mentre que un títol com Spiderman 3 ho fa en quatre mil). A la resta del món les xifres són insignificants, i a molts països, com Espanya, l'estrena s'ha produït directament en el mercat del vídeo domèstic.
(2) Les afirmacions en aquest sentit van provocar un encès debat a Corea entre els crítics i un sector de l'audiència (amb debat televisiu inclòs). Els segons, no només defensaven que el film resultava digne i entretingut, sinó que subratllaven la importància de què un film fet en el seu país pogués tenir èxit a la resta del món.
,
Diwo (transcripció de l'anglès D-War) 
