Durant una baralla en un bar entre dos grups d'adolescents, Seong-bin mata accidentalment un dels nois i és enviat a la presó. Set anys després és alliberat i mira de reintegrar-se a la societat treballant en el garatge del seu germà, però no resulta fàcil, i una oportunitat millor sembla presentar-se-li quan després de salvar d'una pallissa a un gàngster local aquest li ofereix formar part de la seva banda. Amb el temps, Seong-bin arriba a liderar la banda i a reclutar joves desencaminats per a les seves baralles amb grups rivals. Entre aquests joves hi ha Sang-hwan, el germà d'un antic company de Seong-bin, Seok-hwan, que ara és policia.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
En plena emergència del blockbuster sud-coreà, l'any 2000, poques pel·lícules van rebre tanta atenció com una petita cinta en 16mm estrenada inicialment en quatre pantalles, produïda per a penes 65 milions de wons (uns 65 mil dòlars), i dirigida per un debutant. Es tractava de Die Bad, a la qual el crític Hong Sung-nam va declarar en el seu moment com “el més gran esdeveniment de l'any en la indústria coreana del cine”. Paraules majors per a una cinta feta gràcies a les restes de cel·luloide d'altres produccions; el responsable de la qual, Ryoo Seung-wan, era (i és) un director sense estudis universitaris, i protagonitzada per un jove sense experiència prèvia en la interpretació (Ryoo Seung-beom, el germà del director). A pesar d'aquests teòrics handicaps, va ser capaç de recuperar en taquilla cinc cops el seu pressupost, i li va valer a Ryoo (a tots dos, de fet) una atenció i un reconeixement que impulsarien la seva carrera fins al mainstream, si bé mai s'ha desempallegat de l'esperit artesanal, distès i atrevit de la seva opera prima.
 |
Cal dir que l'equip tècnic del film era de primera categoria, gràcies als bons contactes que Ryoo havia establert en la indústria durant els seus anys de formació professional. Això es deixa notar en el seu acabat, sobretot en la darrera de les seves parts. I és que el llargmetratge consta –a pesar de la continuïtat de la història que explica– de quatre curts realitzats al llarg de tres anys, i que el director confessa no haver concebut d'entrada com una unitat. No costa de creure, doncs l'estil de cada un d'ells (ben delimitats per la incorporació d'un títol identificatiu: ‘ Estrèpit', ‘Malson', ‘Home modern' i ‘ Die Bad ', en aquest ordre) és particular, i marcat en cada cas per un gènere cinematogràfic diferent: l'acció tipus Hong Kong (una de les principals referències del cinèfil Ryoo) ressona a ‘Estrèpit; el cine de terror ho fa a ‘Malson'; a ‘Home modern' s'experimenta amb les tècniques documentals; mentre que les pel·lícules noir i de gàngsters són el mirall de ‘Die Bad'. La imatge que acaba projectant és la d'un camp de proves o d'un book audiovisual amb què un jove debutant mira de dir “puc fer tot això”. Les virtuts del film, però, compensen amb escreix aquesta (relativa) falta de consistència, principalment la seva desimboltura i inventiva. Una i altra li possibiliten fer-se seus els gèneres que utilitza com a base, vacunant-se així contra els llocs comuns. El millor exemple és ‘Home modern', en què sense miraments es barregen l' action flick, el thriller i la comèdia paròdica, acompanyats de (falses) entrevistes de reportatge televisiu. La cinta també es beneficia, de cara a l'audiència, d'una narració concisa i un estil directe, així com de l'autenticitat que li aporta el seu aire de sèrie B.
Però si per alguna cosa ha estat elogiada Die Bad és per la forma com la realitat s'hi infiltra a través de les escletxes dels gèneres, donant valor social al seu discurs. És la forma positiva de veure-ho (el got mig ple), ja que també es pot opinar que les convencions (narratives i de posada en escena) genèriques llasten l'abast realista de la història, i amb això part del seu sentit crític. Del que no hi ha dubte és de que existeix una tensió entre la rugositat d'alguns moments i la brillantor d'altres, com també en la forma estilitzada i matussera que tenen de lluitar els personatges, com si intentessin imitar, amb poca fortuna, els seus herois del cine d'acció. El que tampoc s'ha de discutir, com han fet alguns, és la visió negativa que la pel·lícula projecta sobre la violència, que sempre acaba tenint conseqüències tràgiques per als que l'exerceixen.
Anant de menys a més, tant pel que fa als assoliments tècnics amb a la densitat temàtica, Ryoo sembla resumir el seu propi procés d'aprenentatge i anticipar el progrés de la seva posició en la indústria (on gaudirà de pressupostos cada cop més generosos, tal com passa amb els curts aquí presents). Una carrera en miniatura, abans fins i tot de començar-la. Tota una curiositat. Passin i vegin.
Comentari penjat el 01/12/2009 
,
Jukgeona hokeun nabbeugeona (literalment: “Mort o malament”) 
