Un aparent intent de suïcidi fa que la jove Young-goon sigui ingressada en un hospital psiquiàtric. El que li passa és que creu ser un cyborg, però ningú, ni tan sols els metges que la tracten, semblen adonar-se'n. Els seus intents de parlar amb les màquines o la seva negativa a menjar (doncs pensa que els aliments humans danyaran el seu mecanisme intern) són vistos simplement com a excentricitats de malalt mental, sense causa aparent. Només Il-sun, un altre intern que creu tenir la capacitat –com també ho creuen la resta de malalts– de robar als demés les seves emocions i habilitats, descobrirà el seu secret i farà tot el possible per ajudar-la, mogut per una compassió infinita… que prèviament li ha robat a la mateixa Young-goon.
(Imatges extretes de www.cine21.com i www.hancinema.com)
“S'ho creguin o no, aquesta és la pel·lícula que he fet”. Així va respondre Park Chan-wook, en roda de premsa prèvia a l'estrena de I'm a Cyborg, But That's OK, a un grup de periodistes que insistien en mostrar-se perplexos davant el canvi de registre del seu nou film. No van ser els únics. Molts dels comentaris suscitats per la cinta des de llavors han girat entorn de l'allunyament de Park respecte de la seva popular ‘trilogia de la venjança' (1). Totes aquestes comparacions i les expectatives generades han acabat per afectar negativament a la recepció de I'm a Cyborg… com a obra individual, en desviar l'atenció lluny dels seus valors particulars; cosa que, en última instància, ha provocat el desconcert del públic. Hi ha hagut decepció entre aquells que esperaven una reedició de Oldboy, i estranyesa entre els qui creien anar a veure una comèdia romàntica convencional, encara que signada per un autor heterodox –que és com en bona mesura s'ha venut (2). Però no és ni una cosa ni l'altra.
En efecte, Park abandona aquí el tema que l'ha fet famós: l'obsessió per la venjança, i amb això deixa també de banda la seva representativa posada e escena fosca i macabra. Tampoc la narració té la complexitat habitual. Sembla ser que en l'inici del projecte la idea era més experimental (3), una història on es barrejarien fins a confondre's la realitat i l'il·lusori món interior dels protagonistes, convertint la narrativa en quelcom gairebé abstracte. Finalment, però, amb la contractació de l'estrella de la música pop Bi (o Rain), l'enfoc del producte canvia (ara més comercial), i s'opta per una història més senzilla i lineal, on realitat i fantasia estan força més delimitades (4), per bé que abunda en simbolismes.
Semblaria que ens trobem davant d'un parèntesi en la carrera de Park Chan-wook, d'un respir que es dóna l'artista abans de reprendre amb força el seu discurs. Però no és així ni de bon tros. I'm a Cyborg… és clarament filla del seu pare, tant a nivell formal (el psiquiàtric resulta alhora naïf i grotesc, pel seu disseny colorit i la seva semblança amb un parc infantil) com temàtic (el conjunt de personatges desquiciats i incompresos –què és causa de què?– que viuen en mons propis des de l'interior dels quals els és difícil comunicar-se amb els demés; les seves curioses disfuncions, a més, ens remeten a idees ja presents en l'anterior obra de Park: Young-goon creu ser un cyborg, expressió dels seus dubtes existencials i els problemes d'adaptació a la societat –“Quina és la meva funció?”, pregunta més d'una vegada–, mentre que la capacitat d'Il-sun de prendre als demés les seves emocions és un símbol de la seva empatia, l'única cosa que, a la fi, pot redimir els éssers humans).
Ben mirat, estem davant d'una de les més originals comèdies romàntiques produïdes recentment a Corea o a qualsevol altre lloc. Un film carregat de divertida imaginació (pensem en els moments en què Young-goon es transforma –dintre del seu cap– en un cyborg assassí que dispara amb els canons que són els seus dits a tot allò que dugui bata blanca), amb el qual no s'hauria estat tan primmirat si no vingués signat per Park Chan-wook. Però això és el que té ser un autor de fama i prestigi.
Comentari penjat el 18/11/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Recordem-ho, aquest és el nom que la premsa, no l'autor, ha donat als seus tres films anteriors: Sympathy for Mr. Vengeance (1999), Oldboy (2003) i Sympathy for Lady Vengeance (2005). No està de més recordar que Park havia dirigit tres pel·lícules més abans d'aquestes, d'un estil força diferent: dos thrillers en clau de comèdia, Moon Is the Sun's Dream (1992) i Saminjo (1997), i el thriller dramàtic sobre la divisió de Corea JSA (2000), tot un blockbuster en el seu país.
(2) El propi Park hi ha contribuït afirmant en més d'una ocasió que allò que ha fet no és altra cosa que un producte d'entreteniment.
De passada, dir que per a desconcert el que van crear les informacions que, en un inici, asseguraven que es tractava d'un film de ciència-ficció…
(3) Les facilitats (i estalvi) que suposa el rodatge en HD (alta definició digital) s'hi prestaven. I'm a Cyborg… ha estat el pilot d'un projecte engegat per CJ Entertainment (companyia distribuïdora coreana) per a produir pel·lícules realitzades en aquest format amb un pressupost més reduït.
(4) Però compte, perquè de bon començament se'ns adverteix que tot allò que veurem pot ser una mentida (o una il·lusió): quan ingressa en el psiquiàtric, una dona acompanya a Young-goon (i a l'espectador) per les estances del centre i li explica la vida de la resta de malalts; però aviat descobrim que la dona no és sinó una altra resident, i que tot allò que ha dit és producte de la seva imaginació.
,
Saibogujiman kwenchana (literalment: “Sóc un cyborg, però no importa”)