Després de la mort d'un home durant una baralla, tres dels seus amics d'infància es retroben en el seu funeral. Tae-su ara és policia, Seok-hwan tan sols mira de sobreviure, mentre que Pil-ho dirigeix els negocis bruts de la ciutat. En un entorn dominat per la violència, Tae-su i Seok-hwan intenten esbrinar qui va assassinar el seu amic, al mateix temps que Pil-ho –que no vol saber res més del tema– mira de netejar de gent unes terres on es vol contruir un gran casino. En el procés, les relacions entre els antics companys es tensaran, mentre recorden els anys daurats de les seves vides i de la vida de la ciutat.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Després de rodar Arahan (2004), una història de pura fantasia i arts marcials que li va valer acusacions de superficial, Ryoo Seung-wan va sentir que ja s'havia divertit prou carregant les tintes en el gènere, i en el seu següent projecte va voler acostar-se més a la realitat. Va fer llavors Crying Fist (2005), un superb exercici de retrat de personatges i entorns que el situava com un cronista urbà de primer ordre, i pel qual li van ploure els elogis. Però Ryoo no és dels que s'acomoden en l'èxit, sinó que prefereix sempre guiar-se per l'instint i els propis gustos. Esgotat, de nou, per una empresa ara massa escorada cap a l'altre cantó, en el seu nou film, The City of Violence, ha creat, en certa manera, un cocktail dels dos anteriors, en el que és, en el fons, un depurat retorn als orígens de la seva filmografia (a Die Bad -2000- i No Blood No Tears -2002-).
The City of Violence és, com el mateix Ryoo confessa, el seu treball més excessiu fins a la data; resposta irònica a tots aquells crítics que, en algun moment, l'han acusat d'això mateix. Una obra, per aquest motiu, polèmica, però que no fa altra cosa que reforçar la (iconoclasta) personalitat del seu director. Allò que més ha molestat a alguns (entre els quals em comptava després d'un primer visionat) és que, al final, Ryoo es decanta clarament per l'espectacle (està clar que disfruta sent un entertainer). En aquest sentit, el film és cinema pur. D'entrada, ens situa en un indret imaginari: la ciutat d'Onsong on té lloc l'acció no existeix. La cinta, a més, segueix les pautes del cinema negre nord-americà, que combina de manera original i eficaç amb l'estil i les situacions de l'actioner de Hong Kong dels anys setanta (1) (això sí, tot molt a la coreana, sobretot pel que fa al temperament dels personatges). Dit així pot semblar que ens trobem davant d'una joguina que fa de la cita i la lògica del gènere la seva raó de ser. Però, sense que això deixi de ser veritat, la cosa és una mica més complexa: el referent noir de la pel·lícula és Chinatown (Roman Polanski, 1974), pel que té de crítica contra els interessos econòmics; mentre que l'acció coreogràfica va de la mà d'una violència descarnada que dota les imatges d'una crueltat molt poc comercial. Alhora també és una història sobre relacions d'amistat i camaraderia en el món de l'hampa, un tema del qual podem trobar molts precedents a Hollywood, però en citaré un de coreà: Friend (Kwak Kyung-taek, 2001).
Juntament amb títols com A Dirty Carnival (Yu Ha, 2006) o Bloody Ties (Choi Ho, 2006), The City of Violence forma part d'una recent tendència del thriller coreà interessada en representar els habituals gàngsters d'aquestes pel·lícules d'una forma més realista. Això sí, la de Ryoo Seung-wan és la que ofereix més dosis de diversió. La prova que l'autor s'interessa en cuidar aquest aspecte la tenim en què otorga el paper protagonista (2) a Jung Doo-hong (conegut coreògraf que ja havia actuat per al director en un paper secundari a Arahan), cosa que contribueix a dotar d'una fisicitat a les escenes de lluita que enriqueix encara més la textura del film.
Ara, després de tot això, Ryoo diu estar, altre cop, preparat per a un repte diferent.
Comentari penjat el 02/03/2008
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Alguns dels pòsters ideats per a la promoció de la pel·lícula mostren clarament la filiació amb aquesta època i aquest cinema. Veure
(2) Al costat del propi Ryoo Seung-wan, que en aquesta ocasió ocupa el lloc del seu germà, Ryoo Seung-beom, un habitual dels seus films.
,
Jjakpae (literalment: “Col·legues”) 
