> Articles > Cinema terror

Cinema de Terror Coreà (per Jordi Codó)

(Pósters i imatges de www.cine21.com i www.hancinema.com)

(Aquest article va ser originalment publicat a La Finestra Digital el 26/03/2007)

A l'ombra del cinema japonès, els films de terror coreans no han tingut una gran repercussió ni han exercit una influència decisiva en el panorama internacional. Com a prova, el fet que, fins a la data, només s'ha estrenat a Espanya un títol d'aquestes característiques, A Tale of Two Sisters (2004) de Kim Jee-woon, que va passar gairebé inadvertit a la cartellera. No falten les raons que ho expliquen. La producció d'aquest tipus de pel·lícules és molt inferior en el si de la indústria sud-coreana que en la del seu veí. A més, l'evident influència que en molts casos exerceixen els films nipons –a Corea, i a tota Àsia–, fa que moltes vegades es vegin aquests productes com simples calcs més o menys aconseguits, que aviat passen a engrandir el nostre racó mental destinat al terror asiàtic. El cinema coreà de terror, però, està demostrant repetidament els seus mèrits particulars, que el fan mereixedor d'una atenció específica.

Des que el cinema coreà, en general, va experimentar una important revifada a principis dels 90 (el conegut com a “nou cinema coreà”), els gèneres fantàstic i de terror també hi han viscut un considerable auge. Després de dècades d'ostracisme en produccions de sèrie B, que passaven amb més pena que glòria pels cinemes (1), actualment les històries de por generen productes respectats i influents, que es guanyen el favor del públic.

No és la intenció d'aquest breu article fer una anàlisi detallada de les principals característiques d'aquest “nou cinema coreà de terror”. El que em proposo a continuació és simplement enumerar i explicar succintament les que, al meu entendre, són les claus i els moments més crucials d'aquest fenomen. Serien:

1. El tret de sortida. L'any 1998 s'estrenen (a Corea) tres films que donaran que parlar: Whispering Corridors de Park Ki-hyeong, The Quiet Family de Kim Jee-woon i Soul Guardians de Park Kwang-chun. Tots tres van ser vistos en festivals internacionals, on van rebre elogis i van fer que molts crítics comencessin a mirar cap a l'Àsia per a adonar-se de la vitalitat i originalitat d'algunes de les seves cinematografies, particularment la coreana. Whispering Corridors, a més, va iniciar una saga de pel·lícules (que ja va per la quarta entrega) sota el títol genèric de yeogo goedam, que es podria traduir com “històries terrorífiques de noies d'institut”. En un apartat posterior m'estendré a aquest respecte.

The Quiet Family va ser, sense dubte, la que més va sorprendre de totes. El seu director, Kim Jee-woon, va realitzar una improvable fusió del gore amb la comèdia absurda, en la història d'una atípica família que regenta un hotel i els seus esperpèntics hostes (des d'unes velles que espanten els esperits a base d'escopinades fins a uns espies nord-coreans). Lluny dels cànons del terror clàssic, The Quiet Family és la que millor ha conservat el seu prestigi amb els anys, i a Kim el tornarem a trobar poc després marcant una altra fita important del gènere.

The Soul Guardians, en canvi, ha estat ja gairebé oblidada. No és estrany, doncs es tracta d'un producte de consum fàcil i ràpid, un thriller terrorífic sobre sectes satàniques i possessions infernals, on el més destacat són els efectes visuals, que en gran mesura van ser els que li van permetre obtenir uns bons números a les taquilles.

2. Buscant referents. L'èxit d'alguns films de terror va multiplicar en els següents anys l'interès per produir-ne. En aquests casos les presses solen dur a triar l'opció fàcil de transitar camins ja oberts per altres (i amb fortuna), i així la indústria coreana va optar per fer les seves pròpies versions dels grans èxits del cinema japonès i nord-americà (els dos grans referents). Inevitablement, el primer en aparèixer va ser un remake de la japonesa Ringu, Ring Virus (dir. Kim Dong-bin, 1999). El més curiós és que un altre succedani d'aquella, Phone (dir. Ahn Byeong-ki, 2002), que substituïa la cinta de vídeo per un telèfon mòbil, va inspirar la cinta japonesa One Missed Call de Miike Takashi. La influència, doncs, és recíproca.

Pel que fa al cinema de Hollywood, Bloody Beach (dir. Kim In-soo), Nightmare (dir. Ahn Byeong-ki) i The Record (dir. Kim Gi-hun, Kim Jong-seok), totes tres l'any 2000, volien ser l'equivalent de films com I Know What You Did Last Summer o Scream. Els pobres resultats obtinguts en aquests casos, probablement es deuen a la falta de pràctica amb un tipus de pel·lícules de concepte importat.

3. La saga de les yeogo goedam. Més coreana és la personalitat de les pel·lícules pertanyents a la saga de les yeogo goedam. Totes elles comparteixen un argument centrat en les enveges i disputes que es viuen en els internats femenins, així com també en la duresa dels educadors (deixant en el rerefons una crítica al sistema educatiu); certes insinuacions lèsbiques; la mort per assassinat o suïcidi d'una de les noies; i l'aparició posterior del seu ressentit fantasma. Dels quatre títols fins ara produïts en destaca el segon, la inquietant Memento Mori (dir. Kim Tae-yong, Min Kyu-dong, 1999), que derivant el seu tema més cap al drama que cap al fantàstic, aconseguia, en canvi, provocar unes sensacions de desassossec.

4. Un gran èxit: A Tale of Two Sisters. Un moment important per al gènere terrorífic a Corea del Sud va ser l'estrena d'un altre film de Kim Jee-woon, A Tale of Two Sisters, l'any 2003. La seva popularitat (més de 3 milions d'espectadors) va demostrar la capacitat comercial d'aquest tipus de pel·lícules, servint de legitimació d'un gènere sovint massa ignorat. L'any següent, fins a nou produccions terrorífiques veurien la llum a Corea, en el que marcaria l'apogeu del gènere en el país asiàtic. Alhora, els premis rebuts internacionalment, tornaven a situar el cinema coreà a la palestra.

5. Terror, però no de gènere. Si per alguna cosa es distingeix el cinema coreà arreu del món, és per la seva capacitat per a trencar esquemes, sobretot els dels gèneres cinematogràfics. Les barreges, torsions i reformulacions que gèneres clàssics com la comèdia, el drama o el cinema de gàngsters pateixen en algunes pel·lícules, haurien estat inimaginables a priori, i els resultats d'aquests experiments poden anar d'allò infumable a allò revolucionari. Sembla com si molts dels nous joves directors coreans se sentissin més còmodes en aquest paper d'alquimistes que no pas en el de simples artesans que reprodueixen de manera formulària un esquema predeterminat. El cinema de terror n'és la prova, ja que les seves propostes més apassionants han sortit de projectes que no fan del terror i el sobrenatural la seva raó de ser, sinó que els usen de forma complementària i transversal, interessats en l'efecte que es produeix en inserir-los dintre d'un altre gènere, per exemple, un drama amorós o de supervivència. Parlo de pel·lícules com Antarctic Journal (dir. Yim Pil-sung, 2005), R-Point (dir. Kong Su-chang, 2004), Sorum (dir. Yun Jong-chan, 2001), Spider Forest (dir. Song Il-gon, 2004) o les ja esmentades Memento Mori i The Quiet Family.

En canvi, films més de gènere com Acacia (dir. Park Ki-hyeong, 2003), Buninshaba (dir. Ahn Byeong-ki, 2004), Face (dir. Yu Sang-gon, 2004), Into the Mirror (dir. Kim Sung-ho, 2003) o The Red Shoes (dir. Kim Yong-gyun, 2005), resulten molt més tòpiques i aborrides, ja que no fan sino reiterar estilemes massa coneguts, i sense particular brillantor.

CODA. Monstres coreans. Corea del Sud també té la seva pròpia tradició de monster-movies, tot i que no tan important com la del Japó. Ja a principis dels anys 60 naixia Pulgasari, una criatura devora-dora de metall, i poc després ho feia Yonggari, el més popular dels monstres coreans, objecte d'una nova adaptació cinematogràfica (rodada en anglès) l'any 1999, Yonggari (dir. Shim Hyung-rae), de descomunal pressupost (10 milions de dòlars) i pèssims resultats econòmics. No es pot dir que sigui un gènere gaire popular avui en dia, tot i que potser l'èxit de The Host ajudi a revifar-lo, i de passada, a què algú es decideixi a estrenar d'una vegada D-Wars, un projecte de ni més ni menys que 70 milions de dòlars de pressupost que, ja acabat i anunciat des de fa anys, espera a que algú s'atreveixi a llençar-lo al mercat internacional.

Article penjat el 25/04/2007

------------------------------------------------------------------------------------------------

(1) En aquest sentit és graciós fer referència al cas de Nam Ki-nam, cineasta amb una habilitat especial per a rodar simultàniament i en temps rècord diverses pel·lícules de pressupost mínim i qualitat més que discutible, sempre per encàrrec de productores que es veien apurades per complir amb la quota de producció (una llei obligava a estrenar un nombre mínim del films coreans per tal de poder importar pel·lícules estrangeres). Moltes de les seves pel·lícules eren històries de terror.