Chilsu és un noi d'uns vint anys que treballa com a dibuixant de murals, però el seu cap el maltracta i decideix deixar la feina. Llavors mira de convèncer Mansu, un pintor més experimentat que en la seva joventut havia volgut ser artista, que li permeti ser el seu ajudant. Amb certa reticència, Mansu accepta. Però trobar feina no és fàcil, i sovint s'han de contentar amb perillosos encàrrecs per a pintar les parets d'edificis en construcció. Mentrestant, Chilsu somia amb casar-se amb una de les empleades del Burger King i anar-se'n amb ella a Miami.
(Imatges extretes de www.daum.net)
L'aixecament, l'any 1987, de les restriccions en el sistema coreà de pr oducció cinematogràfica, permetrà l'aparició de multitud de petites companyies d'esperit més independent, donant-se les condicions per al sorgiment d'un cinema arriscat i compromès políticament. Fins llavors, i des de principis dels vuitanta, aquesta tendència s'havia limitat a l'esporàdica voluntat autoral de directors vinculats al cinema més comercial, com Im Kwon-taek. Però ara, homes com Jang Sun-woo o Park Kwang-su començaran a explicar històries que pocs anys abans haurien estat prohibides. Precisament Park és l'autor de la pel·lícula considerada com la punta de llança de tot aquest moviment, Chilsu and Mansu.
Vista avui, és innegable que té un fort component conjuntural. No ho dic per la seva estètica, sinó per la seva acumulació de temes. M'explico. A pesar que certs pentinats, peces de roba i músiques ens puguin retrotreure a una determinada època (els anys 80), l'estil de realització de la pel·lícula se'n cuida prou de no impregnar-se'n. Així, per exemple, les cançons pop americanes que sonen ho fan sempre de manera diegètica (o sigui, que els personatges les estan sentint de veritat, ja sigui a la discoteca o a l'interior d'algun establiment). Park fa una posada en escena sòbria i precisa, a través de la qual, justament, mostra de manera subtil la introducció d'una iconografia i d'una moda foranes (vingudes dels Estats Units). Aquest és un dels temes de la història vertebrada a través de les vides de Chilsu i Mansu, però no l'únic ni el més important. També se'ns parla de l'atur i d'altres problemes laborals que dificultaven la vida de molts coreans de classe baixa de l'època; de la repressió política, que tot i l'arribada de la democràcia (l'any anterior) seguia marcant a molts ciutadans; i en última instància, d'una societat plena de contradiccions, que viu entre la paranoia de patir un col·lapse i la tendència cap a una vida frívola i opulenta (en aquest sentit, la gairebé surrealista seqüència final és el moment més significatiu del film). Aquell mateix any Seül acollia la celebració dels Jocs Olímpics, i sembla com si els autors de la pel·lícula haguessin tingut la necessitat de realitzar una mena de fresc de l'època, que contingués els principals conflictes del país, no fos cas que la població els oblidés en plena eufòria.
El missatge polític, doncs, és contundent. Però en altres aspectes no es pot dir que la pel·lícula sigui especialment trencadora. El guió cau en convencionalismes, com el recurs als esquemes del noi-coneix-noia i de la relació mestre-alumne. Cal adonar-se que, en el fons, ens trobem davant d'un film comercial, amb la voluntat d'arribar a un gran públic; això sí, a través de la seriositat i el compromís. Precisament, un dels grans atractius de la pel·lícula és la seva capacitat de ser amena i divertida alhora que crítica i incisiva. Al seu encant hi contribueixen decisivament els dos actors protagonistes, Ahn Sung-kee i Park Joong-hoon, que fan unes interpretacions esplèndides, plenes de matisos i de realisme (no és estrany que tornessin a col·laborar en diverses ocasions més: a Two Cops (1993), Nowhere to Hide (1999) i, recentment, a Radio Star (2006) ).
Park Kwang-su arribaria molt més lluny en els seus postulats polítics en obres posteriors, com Black Republic (1990) o A Single Spark (1995), però Chilsu and Mansu va marcar, en certa forma, una època, i per aquest motiu es manté com el seu títol més emblemàtic.
Comentari penjat el 22/05/2007 
,
Chilsu-wa Mansu (literalment: “Chilsu i Mansu”)