> Articles > Breu història

Molt breu història del cinema coreà (per Jordi Codó)

 

És aquesta una història sense noms ni títols, que vol només presentar succintament les condicions en què s'ha produït el cinema a la península coreana, donant una idea del com i el per què de la seva evolució i de la seva manifestació actual.

 

El cinema coreà, com el de pocs indrets del món, s'ha vist decisivament afectat pel context polític en què li ha tocat desenvolupar-se. Quan el cinematògraf arriba a Corea a principis del segle XX (a través, sobretot, de companyies estrangeres que l'empraven per a promocionar els seus productes), el país es troba sota l'ocupació japonesa. És per això que la indústria cinematogràfica que se cimentarà a partir d'aleshores es regirà pels interessos del govern imperial del Japó. La majoria dels cinemes estan en mans d'empresaris nipons, i durant els primers anys s'hi exhibeixen només pel·lícules estrangeres (japoneses, europees i de Hollywood), a les quals el públic s'acostuma ràpidament. Una i altra cosa dificultaran el naixement d'una indústria coreana del cinema. La producció de pel·lícules locals està mancada de fons, i ha de dependre del capital i la tecnologia japonesos. Així, les primeres pel·lícules coreanes són, de fet, produïdes per les autoritats del Japó, i el seu contingut és propagandístic, en favor de l'ocupació. Quan la producció augmenta (en el conjunt de l'etapa colonial s'arribaran a realitzar 160 títols), a aquestes s'hi afegeixen: 1) els melodrames, històries sobre problemes personals deslligades de tota descripció política o social que eren del gust dels dirigents japonesos, i que marcarien per sempre la tendència del cinema coreà; 2) les adaptacions literàries (preferentment d'obres clàssiques), una mena de tercera via per a tots aquells cineastes que no volien vincular-se a un discurs projaponès ni volien caure en el convencionalisme dels drames passionals, alhora que defugir tota polèmica. En contrast, apareixen també films polítics, ja fossin de caire nacionalista o proletari, que sortejant de manera sorprenent la censura aconsegueixen arribar a les sales i encendre els ànims de la gent. Però no són gaires ni subsisteixen durant massa temps, ja que a partir dels anys trenta els controls s'intensifiquen i només els films projaponesos i els drames més innocus són aprovats per a la seva exhibició. Ben aviat, a més, un govern japonès prebèl·lic imposarà la producció exclusiva de films de propaganda militar.

Però és l'arribada del sonor el què remata la indústria del cinema coreana. Produir pel·lícules parlades requereix inversions més grans que els cineastes locals no es veuen capaços de sufragar. A sobre, l'any 1942 es prohibeixen els films en llengua coreana, fent ja impossible qualsevol intent de construir una indústria cultural pròpia fins a la fi de l'ocupació.

Després de l'alliberament del jou japonès l'any 1945 el país inicia una nova etapa política, i amb aquesta també una de cinematogràfica. D'entrada, els films projaponesos són reemplaçats pels antijaponesos, que seran gairebé tan simplistes i maniqueus en to i discurs com els seus predecessors. El volum de producció és baix, doncs la majoria d'infrastructures i materials han quedat destruïts durant la guerra. La recuperació vindrà llavors de la mà de les ajudes en forma de subministraments dels aliats russos i nord-americans, però aquests també importen la seva manera de pensar el món. La partició del país (comunista al nord, capitalista al sud) en dues meitats antagòniques i irreconciliables és un altre punt d'inflexió que se superposa al de l'alliberament. D'una banda escindeix la història del cinema coreà en dos camins ben distints; de l'altra, marca d'entrada el paisatge de cada un d'ells. La Guerra Civil Coreana (1950-1953) no farà sinó agreujar aquesta situació, a més de deixar en un estat encara més precari la incipient indústria.

Tot i que aquí em centro en l'evolució del cinema fet a Corea del Sud, no està de més apuntar que al Nord tota la producció cinematogràfica ha vingut marcada des de llavors pel dirigisme estatal. Com tants altres aspectes de la societat nord-coreana, el cinema s'incorpora de bon començament al discurs oficial de règim, ja que és vist com un efectiu vehicle d'inculcació d'idees.

El panorama a la Corea de sud no és gaire més encoratjador durant molt de temps. El país encadena un seguit de règims dictatorials entre finals de la dècada dels cinquanta i la dels vuitanta, que en matèria cinematogràfica aposten pel cinema d'entreteniment (els melodrames tornen a dominar les cartelleres juntament amb els films d'època i les comèdies) i les pel·lícules de caire anticomunista. Els productors tenen llibertat d'iniciativa, però un estricte sistema de censura prevé qualsevol desviació d'aquest full de ruta. La creativitat dels artistes, doncs, està coartada. Alhora, però, els successius governs estableixen mesures per a potenciar el cinema nacional, des de l'exempció d'impostos a l'establiment d'una quota de pantalla per als productes locals (una mesura, aquesta última, encara ara vigent).

En aquesta situació alguns grans directors arriben a fer obres de rellevància, però la gran majoria de produccions no assoleixen el mínims de qualitat desitjables. Les empreses de cinema obtenen gran part dels seus beneficis de la importació de pel·lícules estrangeres, restringida per llei en funció de la realització de cintes coreanes. Això fa que es produeixin multitud de pel·lícules amb pressupostos ínfims i en períodes de temps rècord (es tracta sovint de films de terror o policíacs), amb l'esperança d'obtenir permís per a fer-se amb els drets de tal o qual èxit de Hollywood. La qualitat, com és lògic se'n ressenteix. La conseqüència serà la deserció del públic dels productes locals i en general de les sales de cinema, a on l'arribada de la televisió fa estralls com succeeix a la resta del món. L'esfondrament definitiu de la indústria local arriba a partir de mitjans dels setanta, moment en què el govern del llavors dictador militar Park Chung-hee fa un pas més en el control de la indústria cinematogràfica, establint un sistema de llicències per a les productores de cinema (a les quals s'exigeix comptar amb un cert patrimoni i realitzar un nombre mínim de títols l'any) que a la pràctica acaba amb totes les petites empreses.

Aquest era el panorama fins que a finals dels vuitanta les coses comencen a canviar. El cert és que la indústria no aixecarà el cap fins ben bé una dècada després, però en aquest moment es produeixen alguns fets destacables que marquen una tendència positiva de canvi. L'incident de Gwangju (l'assassinat per part dels militars de centenars d'estudiants durant una manifestació en favor dels drets civils) gira definitivament la població en contra de la dictadura i el país comença a encaminar-se inevitablement vers una democratització. Alguns joves directors, molts d'ells encara estudiants universitaris, comencen a fer cinema polític de manera clandestina que distribueixen a través de canals alternatius, desafiant no només als governants sinó també a l'estructura clàssica del cinema. L'any 1987 se celebren a Corea del Sud les primeres eleccions veritablement democràtiques. Els nous aires de llibertat i l'aixecament de diverses de les restriccions que afectaven el cinema (com ara la censura –només suavitzada, ja que no es declararà inconstitucional fins el 1995– i el sistema de llicències), propicien la reaparició de petites companyies de producció compromeses amb un cinema més independent de les exigències comercials de la indústria, amb les quals alguns cineastes s'animen a realitzar pel·lícules arriscades, ja sigui formalment o ideològicament. Algunes de les cintes obtenen, per primer cop, reconeixement internacional, i es parla d'una «nova onada coreana». No obstant, el moviment perd ímpetu ben aviat degut a les dificultats que encara travessa la indústria. En certs aspectes la situació s'ha agreujat. El mateix any de les eleccions i de la fi de les restriccions el govern també aprova, pressionat per la diplomàcia dels Estats Units, una liberalització del mercat del cinema que implica la lliure entrada de productes forans. De sobte, les pantalles coreanes es veuen envaïdes per films de Hollywood, i només la quota de pantalla que protegeix els productes locals evita una desaparició total de l'oferta autòctona. Paradoxalment, un cinema que havia pogut sobreviure a les polítiques repressives, estava a punt de defallir davant de la política de les llibertats.

L'any 1993 el cinema nacional arriba a la xifra històricament baixa d'un 15% d'audiència. Alguns ja li canten rèquiems, però resultarà que tot just ha tocat fons per a començar a emergir. El nou govern democràtic aposta per la cultura, i amb la voluntat de contrarestar els perjudicis ocasionats per les mesures liberalitzadores durà a terme unes decidides polítiques de suport al cinema (subvencions, proveïment logístic, consell gestor, inauguració d'acadèmies cinematogràfiques...). La indústria, per la seva banda, també mira de regenerar-se i posar-se al dia a través de la formació de companyies més grans i més poderoses, de la construcció d'infrastructures més avançades tècnicament i, molt important, de la recerca de noves fonts de finançament. Abans que la creativitat dels joves artistes coreans comenci a ser admirada a tot el món, serà la nova generació de productors la que traurà el cinema coreà del pou on s'havia ficat. L'any 1992 suposa un moment clau en aquest sentit. S'hi estableixen dos precedents: 1) apareixen els primers «planned films» (kihoek yonghwa), pel·lícules realitzades a través d'un nou mètode de producció que pretén introduir la racionalització en la creació de pel·lícules; i 2) marca l'entrada en el negoci dels chaebol (grans conglomerats empresarials, com Samsung i Hyundai), que aporten el finançament clau per a la producció dels propers anys (el 1997 molts chaebol es retiren de la indústria del cinema forçats per la crisi econòmica, però les sòlides bases que han creat serveixen d'assentament a «capitals de risc» i, fins i tot, a la participació de grups d'inversors individuals no professionals organitzats en les anomenades netizen funds ). Corea del Sud fa llavors una aposta decidida i decisiva pel cinema comercial, entès com aquell amb l'habilitat de recuperar els diners invertits en la taquilla o a través d'altres canals. L'èxit de la jugada es farà patent només uns pocs anys després, coincidint amb l'entrada del nou segle, quan els títols coreans copen les llistes d'èxits i el cinema fet a Corea ven cada setmana més de la meitat de les entrades a les desenes de nous multisales construïts arreu de la nació. El seu vigor arriba fins i tot a travessar fronteres. Són molts els països asiàtics (especialment la Xina i el Japó) on les pel·lícules coreanes són consumides amb fruïció, i on les seves estrelles són considerades ídols. Un fenomen que, si bé és viscut de manera diferent, també comença a deixar-se notar en els països occidentals, on les pel·lícules coreanes ja no només són un caprici dels festivals de cinema, sinó que cada cop són acceptades per un públic més ampli.

Hi ha qui ho considera una simple moda passatgera, però com diu Darcy Paquet (‘www.koreanfilm.org'), l'actual boom de què gaudeix el cinema coreà deu menys a les circumstàncies extraordinàries que a la normalització de les condicions en el si de la indústria coreana. Des dels seus inicis, el cinema a Corea ha patit la colonització japonesa, la divisió nacional, la guerra civil, els règims autoritaris, la censura i les regulacions restrictives. Només a partir dels anys noranta finalment s'ha beneficiat d'una política cinematogràfica sensible i d'un entorn econòmic i social estable, que li estan donant l'oportunitat de desenvolupar tot el seu potencial. El resultat és el que estem veient ara.

Article penjat el 20/02/2008