És la història de tres monjos de la secta budista zen (seon en coreà) que habiten un monestir a les muntanyes. Representen tres generacions diferents: el vell Hyegok és el mestre, que procura dur els altres dos pel camí de la il·luminació; el jove Yong-nan va arribar fa poc al monestir fugint d'una depriment vida a la ciutat, però dubta de si va fer ben fet; i el petit Haejin, que va ser adoptat pel mestre, i que mira d'entendre el sentit de la vida retirada. De tots ells és en Yong-nan qui centra bona part de la història, però potser encara més protagonista sigui el món que envolta els personatges.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Com Motel Cactus gairebé una dècada després, Why Has Bodhi-Dharma…? s'encarregaria de cridar l'atenció del món sobre el cinema coreà, que a finals dels vuitanta vivia canvis importants. L'any 1987 se celebraven en el país les primeres eleccions democràtiques després de dècades de dictadures militars. Aquests nous aires de llibertat afectarien també la indústria cinematogràfica, que es va liberalitzar. Es van abolir les restriccions a la importació de pel·lícules estrangeres, amb la qual cosa el cinema de Hollywood va començar a entrar amb força, però també se suavitzà la censura i se suprimí la llei que limitava el nombre de productores locals en funció de les seves dimensions, i així moltes pel·lícules que abans no haurien pogut veure la llum –produccions petites amb discursos alternatius–, començaren a aparèixer. Es tracta de l'anomenada nova onada coreana, de la que van sorgir títols com Chilsu and Mansu (1988), Black Republic (1990), totes dues de Park Kwang-su, o Sopyonje (1992) d'Im Kwon-taek.
Why Has Bodhi-Dharma…? va ser un d'aquests renovadors films, no el de més repercussió a Corea, però sí, com he dit, el més reconegut internacionalment (1). Més enllà de les raons que puguin explicar això (i tants altres casos similars), queda l'extraordinària especificitat d'aquesta pel·lícula. El seu procés de producció en podrà donar una primera idea. Bae Yong-kyun, el seu autor (i de seguida veurem que utilitzo aquesta paraula amb total idoneïtat), era i és professor universitari d'art. Aquesta va ser la seva primera temptativa cinematogràfica –fins a la data només n'ha fet una altra, The People in White el 1995–, i es tracta d'un projecte completament personal, fins el punt que Bae va costejar tota la producció i es va encarregar també del guió, la fotografia i el muntatge del film. No només això, sinó que va dedicar-hi set anys de la seva vida, dos dels quals per al rodatge a les muntanyes amb actors no professionals, i un altre per a fer-ne el muntage.
Però fins i tot per damunt d'això, si la pel·lícula és una autèntica rara avis és degut al seu plantejament cinematogràfic. Potser la seva història no és gaire original. La mateixa base argumental (la vida en el temple de tres monjos budistes de tres generacions diferents) la podem trobar també en la molt interessant A Little Monk (2003, Lee Dong-hyun), mentre que el dilema entre la vida mundana i el retir espiritual, que aquí afecta al jove Yong-nan, és un clixé dels films sobre el budisme (2). La diferència entre Why Has Bodhi-Dharma…? i altres obres del seu gènere es troba en que a Bae no l'hi interessa tant fer una pel·lícula sobre el budisme com fer una pel·lícula budista. El propi títol fa referència a un koan (3) budista, i tot el film està plagat de reflexions sobre la vida extretes d'aquesta filosofia, ja siguin verbalitzades pel mestre o suggerides a través de les imatges. Precisament les imatges guien la narració, més que no pas l'acció dels personatges, que és mínima. Com el cineasta rus Andrei Tarkovski, Bae busca que aquestes es facin trascendents, cosa que les converteix en críptiques moltes vegades. El ritme, abans que lent jo en diria meditatiu, ja que la intenció no és descriure la tranquil·la realitat quotidiana d'una comunitat monàstica, sinó assolir la comprensió de la seva filosofia. Com en l'escena en que en Haejin és víctima d'un grup de nois que miren d'ofegar-lo a l'aigua. La seva desesperada resistència (remarcada per la càmera lenta) no farà més que incrementar la violència dels nois. Posteriorment, acabat el maliciós joc, el petit monjo es tornarà a submergir en l'aigua, però aquest cop sense oferir resistència veurà com el seu cos sura. Tota una metàfora de la condició de rendició de l'ésser que imposa la filosofia budista (4). Durant aquest curt periple d'aprenentatge de Haejin, la càmera es recrea en la textura de les roques, en les seves estranyes formes, com si d'un quadre abstracte es tractés.
Es podria comparar Why Has Bodhi-Dharma…? amb una altra pel·lícula coreana que gira entorn del budisme, la molt més popular Spring, Summer, Fall, Winter… and Spring (5), de Kim Ki-duk. Aparentment ambdues transmeten una espiritualitat a la contra del materialisme del cinema mainstream. Bae, però, fuig de l'autocomplaença de Kim, i el seu film no té l'aspecte d'un ready-made per a ser consumit en els principals festivals de cinema occidentals. Al contrari, Why Has Bodhi-Dharma Left for the East? és una obra que no fa concessions, un text difícil que requereix un gran interès per part de l'espectador. Tot i així, penso que val la pena plantejar-s'ho com un repte. Al capdavall, la recerca de la veritat no pot ser una tasca fàcil.
Comentari penjat el 12/12/2006
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Es va endur el Gran Premi del Festival de Locarno del 1989, i va ser estrenada abans a l'estranger que a Corea. L'any 1993 alguns crítics de la revista Sight & Sound la van incloure en la seva llista de les 10 millors pel·lícules de tots els temps.
(2) Els interessats en el tema del budisme, o de les pel·lícules sobre budisme, poden veure també Mandala (1981) i Come, Come, Come Upward (1989), el díptic que sobre aquesta qüestió va realitzar Im Kwon-taek, o Passage to Budha (1993) de Jang Sun-woo.
(3) La paraula koan (segons la seva pronúnica japonesa) s'acostuma a traduir com a “paradoxa zen” (té el seu origen en aquesta secta budista). Es tracta d'una història o pregunta la solució a la qual no pot buscar-se a través de la lògica. Cal mirar d'abandonar les preconcepcions i tot allò après amb l'objectiu d'il·luminar-se. S'usen habitualment en la meditació, i sovint es diu que és més important el camí seguit en la recerca de la resposta que la troballa d'aquesta (que, d'altra banda, pot ser variable). Alguns exemples serien: “Quina cara tenia jo abans de nèixer?”, “Quin so fa una sola mà quan aplaudeix?”. El koan del títol de la pel·lícula fa referència a Bodhidharma, el monjo indi que el segle VI va introduir el budisme zen a la Xina (allà anomenat chan ). Diuen que quan un monjo l'hi va fer aquesta pregunta a al mestre Zhaozhou aquest va respondre: “El xiprer en el pati”.
(4) www.thegline.com
(5) Estrenada a Espanya l'any 2004 amb el títol de Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera.
,
Dalmaga dongjjogeuro gan kkadalgeun? (literalment: “Per què Bodhidharma va marxar cap a l'est?”)