Un home torna al seu poble molts anys després de marxar-ne, i s'inicia el relat de la seva vida: Els petits Song-hwa i Dong-ho (germans, però no de sang, ja que Don-ho és adoptat), viatgen amb el seu pare, cantant ambulant de pansori, que els instrueix en aquest art tradicional. Al cap d'uns anys, Dong-ho, fart dels maltractes del seu pare, decideix marxar i buscar-se la vida pel seu compte. Acabarà unint-se a un grup teatral i casant-se amb una de les cantants, però el record de Song-hwa –per qui sent un amor entre fraternal i romàntic– l'acompanyarà sempre, i en diverses ocasions mirarà de localitzar-la, descobrint la seva desgraciada vida.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Beyond the Years és la pel·lícula número 100 d'Im Kwon-taek. Afirma el director que aquest fet no li semblava rellevant. Im no se sent gaire orgullós dels films que va realitzar durant els anys 60 i 70, de manera que prefereix no comptabilitzar-los. Es tractava de productes de baix pressupost i poques ambicions, que Im realitzava amb la velocitat (i l'esperit) d'una cadena de muntatge (fins a vuit títols va arribar a signar en un sol any). Moltes persones del seu entorn, però, sí pensaven que haver dirigit un centenar de pel·lícules era motiu d'orgull i celebració, i després de l'estrena de Low Life (2004) van començar a instar-lo a emprendre algun projecte especialment significatiu. Im ha declarat en diverses entrevistes que l'entusiasme d'aquestes persones va acabar per fer-li sentir una càrrega de responsabilitat que el duria a fer la pel·lícula especial que li demanaven. L'opció triada va ser un projecte llargament anhelat: l'adaptació de “L'home errant de Seonhak-Dong” de l'escriptor Lee Chung-joon. Es tracta de la tercera part d'una trilogia en la qual Lee narra les dificultats d'una família dedicada a les actuacions ambulants de pansori (estil tradicional de cançó), en una època en què aquest tipus d'espectacles han entrat en decadència. El propi Im Kwon-taek ja havia utilitzat el material dels dos primers llibres per a realitzar Sopyonje (1993), la seva obra més emblemàtica i exitosa. Im torna a mirar, doncs, al passat, tant al del seu país com al de la seva carrera, per a fer el que segurament és el seu film més carregat de nostàlgia.
Insisteixen els responsables de Beyond the Years en distingir-la de Sopyonje, aclarint que es tracta d'un projecte del tot independent. Tot i així, les connexions argumentals són tan evidents, i la sensació de complementarietat tan forta, que les comparacions es fa inevitables. Si Sopyonje meravellava per la seva bellesa lírica, observem com ara el director ha volgut combinar aquesta amb un estil més prosaic, que l'ajudés a narrar les diferents línies argumentals que tenia entre mans (una en present, la de Dong-ho que torna al seu poble a la recerca de notícies sobre la seva germana; i dues en passat, la de Song-hwa –primer amb el seu pare i germà, després només amb el pare, i finalment sola– i la de Dong-ho des del moment de la seva marxa). Al meu entendre, el resultat no ha estat gaire satisfactori. El discurs es torna més obvi (com en aquella imatge d'un llac que –per obra i art de la infografia– es torna en una carretera, símbol de la destructiva modernització), i la narració, sovint apressada i plena de salts en el temps, es deixa pel camí l'emoció de la història.
En els darrers anys, Im sembla no acabar de trobar el pols narratiu adequat per a les seves històries. Chihwaseon (1) (2002), la vida d'un pintor excèntric i genial, quedava llastada per un estil massa acadèmic; mentre Low Life, tres dècades de la història de Corea del Sud a través de la vida d'un gàngster, resultava molt difícil de seguir perquè –en una molt encertada expressió d'Eulàlia Iglesias (2)– semblava muntada a cop de matxet. En la primera part de Beyond the Years és on més s'aprecien les seves dificultats, que tenen l'origen en un handicap: per a reprendre la història de la família d'artistes a partir del moment de la marxa de Dong-ho, primer cal exposar els antecedents, és a dir, tornar a explicar la història de Sopyonje, però resumida. Òbviament, la força emotiva d'aquest resum no és la mateixa, i així el film queda debilitat des del principi, víctima de la seva pròpia independència.
La setmana en què la pel·lícula s'estrenava a Corea, el rostre d'Im Kwon-taek apareixia en totes les portades de revistes de cinema i unes quantes de les no especialitzades (per no parlar de la presència en altres mitjans de comunicació). El títol número 100 del mestre calia celebrar-se, encara que no li arribi en el seu millor moment. Tot i això, els seus números en taquilla han quedat lluny d'allò esperat. Alguns ho justifiquen dient que no té el perfil del cinema coreà del moment, concentrat en oferir diversió a un públic adolescent. Cert, però no ens descuidem tampoc dels decebedors resultats del film (possiblement aquesta sensació tingui també a veure amb les expectatives creades). Im és, abans que res, un home respectat. Els seus films no han acostumat a atreure grans quantitats de públic, però se li reconeix l'esforç de mostrar i promocionar (dintre i fora del seu país) la història i els valors tradicionals coreans. L'esperit de la nació, en definitiva. Ningú altre ho fa com ell. Potser per això se li permet seguir fent un cinema que de veritat va a contracorrent.
|
RELACIONATS:
- Comentari de Sopyonje d'Im Kwon-taek
|
Comentari penjat el 09/05/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Film estrenat a Espanya l'any 2005 amb el títol Ebrio de mujeres y pintura.
(2) A Rock de Lux nº 230, juny 2005, p. 22
,
Cheon-nyeon-hak (literalment: “La grua mil·lenària”)