> Articles > BAFF 2008

Cinema Coreà al BAFF 2008 (per Jordi Codó)

(Cartell i imatges extretes de www.baff-bcn.org)

Si atenem al palmarès del BAFF 2008 haurem d'arribar a la conclusió que el cinema sud-coreà es troba en plena forma, ja que ha estat el gran triomfador d'aquesta desena edició del festival barceloní, un certamen que segueix creixent i acumulant prestigi, i que aquest any comptava amb un conjunt de pel·lícules en competició i en d'altres seccions amb un nivell mitjà notable. Això dóna encara més mèrit als reconeixements obtinguts per dues de les tres cintes coreanes a competició, Secret Sunshine de Lee Chang-dong (premi Cinematk al millor film de la secció oficial) i With a Girl of Black Soil de Jeon Soo-il (premi Durià d'Or a la millor obra d'un cineasta emergent), a les què s'ha d'afegir Breath de Kim Ki-duk, medalla de plata en les votacions que atorguen el premi del públic (molt a prop de la guanyadora Om Shanti Om). A més d'aquests, es van poder veure fins a tres títols coreans més (sumant un total de sis): Who's that Knocking at My Door?, Fantastic Parasuicides i Let's Finish!!!, les dues últimes en la secció D-Cinema de pel·lícules en format digital. Repassem-les tot seguit.

 

Entre tantes obres que es distingeixen (i s'admiren) per suposar un desafiament a les maneres convencionals de fer cinema, desviant les reflexions dels crítics cap a si aquestes obren o vies d'expressió artística no noves, Secret Sunshine s'erigeix simplement com una gran pel·lícula. Res massa nou no ens ofereix aquest film ni en el seu tema (què tindrà el sofriment humà que no deixa de fascinar-nos?), ni en el desenvolupament d'aquest, ni en la seva planificació visual. Però el domini absolut d'aquests elements que demostra Lee Chang-dong (en aquest sentit, la pel·lícula s'ajusta a la definició d''obra mestra') la converteixen en una peça única. No convé revelar massa l'argument, de manera que només afegiré que Jeon Do-yeon, en la interpretació de la seva vida, domina tots els registres a què la sotmet el seu personatge, la qual cosa no era gens fàcil, i que l'ambivalent aproximació que es fa al fenomen del cristianisme a Corea és de les poques que s'ha pogut veure en el cinema d'aquest país. Una pel·lícula profunda i lúcida, que mereixia el reconeixement que ha obtingut.

 

Com s'ha indicat abans, una altra pel·lícula de Corea del Sud es va guanyar el màxim respecte del jurat, es tracta de With a Girl of Black Soil, del no prou conegut Jeon Soo-il. Aquest film, d'un callat dramatisme, ens parla dels qui van ser deixats de costat durant el desenvolupament econòmic coreà, un tema massa absent en la cinematografia del país. A mig camí entre el cinema social i l'art i assaig, Jeon ens mostra aquesta realitat a través de la història d'un home superat per les circumstàncies, i la seva filla de nou anys (per cert, la petita realitza una interpretació sensacional, perfectament ajustada al to general del film per la seva contenció), a qui fa referència el títol perquè acaba per fer-se càrrec del seu pare i del seu germà discapacitat. Emprant un arc (melo)dramático típic, Jeon realitza un film ple de matisos tant en l'estil com en el discurs, carregant de riquesa al conjunt.

 

Mentrestant, un autor consagrat a Occident i a Espanya, Kim Ki-duk, ens ofereix a Breath un nou capítol de les seves obsessions particulars: captiveri, ànimes torturades, eros i thanatos... però amb un aire més dolçàs de l'habitual. En un nou pas cap a la seva progressiva moderació del to dels seus films, Kim incorpora aquí fins i tot alguna cosa de comèdia, encara que potser per mancada de costum (d'ell o nostra) aquesta no sembla del tot ben ajustada, generant alguna cosa de desconcert. El que es manté incòlume és la peculiar poètica de l'autor, en ocasions naïf o massa evident, com ja ens té acostumats, però amb gran capacitat de suggestió. Va ser la segona pel·lícula més ben valorada en les votacions del públic.

 

La delegació coreana n'incloïa també una interessant opera primera, Who's That Knocking at My Door?, de Yang Hea-hoon. La seva història és la d'un jove aïllat del món que l'envolta que anys després de deixar l'institut es troba per casualitat amb el noi que solia fer-li la vida impossible a l'escola. Potser el més aconseguit sigui la manera com Yang introdueix el relat al terreny del psycho-killer sense que perdi la condició de drama personal i retrat generacional. També és cert que aquesta incursió genèrica no permet distingir del tot les característiques del discurs del seu autor, però de cara als seus pròxims títols les expectatives són altes. Per cert, s'està dient que el títol és una referència a la primera pel·lícula de Martin Scorsese, que també tractava temes com la culpa i la intromissió del passat. Caldria recordar que l'original en coreà no té res a veure, i que es tradueix una mica així com "El lleopard que et rescata de l'embassament".

 

Resulta interessant advertir com en tres de les pel·lícules anteriors algun dels personatges intenta treure's la vida. Això, que podria passar com una anècdota, sembla prendre rellevància en constatar que els altres dos films coreans presents en el festival en la secció D-Cinema giren explícitament el voltant del tema del suïcidi. A Let's Finish!!! (dir. Wang Cheol-mean) tres joves, dos nois i una noia, es coneixen per Internet i acorden realitzar un viatge junts, al final del qual (i això dependrà de quant els hi durin els diners) se suïcidaran. Interessant per moments, sobretot a mesura que avança la història, el film queda, però, llastat per la manca d'una gravació de so directe i per un inici en què són poc clares les motivacions dels personatges. A Fantastic Parasuicides, en canvi, les raons per les què els seus protagonistes volen matar-se són ben evidents, encara que aquestes puguin sonar, en algun cas, una mica excessives: una estudiant d'institut per no haver pogut fer un examen en haver-se adormit mentre estudiava a la biblioteca; un jove ex militar per les traumàtiques experiències viscudes en combat; i un vell homosexual perquè ningú sembla recordar que és el seu aniversari. No es tracta d'una narració d'històries paral·leles sinó de tres curtmetratges gravats –en betacam– per sengles direct ors (Park Soo-young, Jo Chang-ho, Kim Sung-ho). Combinant totes elles, amb diferents estils, l'humor amb el drama i la consideració sobre el valor de la vida, composen un llargmetratge entretingut, variat i reflexiu, per al qual el format digital sembla més una necessitat (de producció) que no pas una tria voluntària.

Pel que fa a les semblances temàtiques esmentades, tant es poden deure a un caprici de la selecció de títols com a una veritable preocupació de la societat coreana reflectida a través del seu cinema. El temps ens ho dirà.

(Per a un reportatge més extens sobre el festival, consulteu: www.asia.cinedie.com/es/baff_08.htm)

Reportatge penjat el 21/05/2008