El jove Min-jae s'uneix a una expedició formada per sis homes que es disposa a assolir el Punt d'Inaccessibilitat de l'Antàrtida (el punt més allunyat del conjunt de costes del continent). El capità del grup és l'experimentat Choi Do-hyung, home de gran determinació però també de comportament estrany, que s'entestarà en seguir endavant fins i tot quan les condicions ho desaconsellin. Això enterbolirà l'ambient dintre del grup, sobretot després dels mals auguris que provoca la troballa del diari d'una misteriosa expedició britànica de vuitanta anys enrere. A partir de llavors, els expedicionaris comencen a patir al·lucinacions.
(Imatges extretes de www.cine21.com)
Yim Pil-sung va començar en el cinema, com tants d'altres directors, realitzant curtmetratges. Els seus, però, van rebre uns elogis crítics extraordinaris (es parla especialment de Souvenir (1997) i Baby (1999)), i això li va valer un prestigi crític considerable. D'aquesta manera s'explicaria que el seu debut en el llargmetratge fos amb un pretès blockbuster de temporada d'elevat (i arriscat) pressupost. I no es tractava d'una obra d'encàrrec. Antarctic Journal va ser un llargament anhelat projecte personal de Yim, que trigaria uns cinc anys en poder iniciar. Durant aquest temps va polir i repolir el guió, amb l'ajuda de Bong Joon-ho i Lee Hae-jun (1). Sorprèn l'ambició de Yim en aquesta empresa, perquè sembla molt pesada per a un debutant: rodatge en un país estranger a milers de quilòmetres (Nova Zelanda, tan hot després del pas del “senyor dels anells”); complexos efectes especials, que disparaven el pressupost; treball amb actors de primera línia; i, també, unes expectatives de taquilla molt altes.
La contrapartida era que aquestes circumstàncies haurien de jugar, després, en favor de la popularitat de la pel·lícula. Representen un bon ganxo tant la presència d'estrelles com Song Kang-ho (tot i que el seu esclat definitiu es produiria l'any següent) i Yu Ji-tae, com l'exotisme de la història, al qual contribueix en gran mesura l'escenari de filmació. L'ús d'un gènere impur (terror barrejat amb thriller i drama), amés, amplia el sector de l'audiència. Però a l'hora de la veritat, el film no va atreure el públic com s'esperava, considerant-se un fracàs (2). No em sembla sorprenent, perquè a pesar de la seva voluntat de ser un producte d'entreteniment (3), no es comporta com a tal. Per començar, no fa una exhibició gratuïta del desplegament logístic i en efectes especials invertit. Les creacions digitals són austeres, buscant l'efectivitat, no aclaparar l'espectador; i els paisatges es filmen sense espectacularitat turística, reforçant el seu aspecte inquietant (a destacar de la realització aquells enquadraments en què dos dels protagonistes parlen situats un a cada extrem de la imatge, deixant al mig un gran blanc). Tot plegat en consonància amb el concepte de la història que tenia el seu autor. I és que, a pesar del que pugui semblar atenent a algunes parts de la sinopsi, Antarctic Journal no és ni volia ser una aventura èpica –tot i que la supervivència sigui un dels temes tractats–, sinó un drama humà sobre l'obsessió. Choi Do-hyung, com el Capità Acab de Moby Dick, està disposat a arriscar-ho tot –fins i tot la vida dels seus homes i la seva pròpia– per tal d'assolir el seu objectiu (que li ha de reparar una ferida anterior), i duu la seva fal·lera fins a la bogeria, empès per unes condicions ambientals extremes. Tot el misteri i l'horror que envolta els protagonistes té a veure amb el floriment a la superfície dels seus obscurs sentiments. Per això resulten tan estranys elements com l'ull monstruós i fantasmal que apareix a l'interior d'un cubell ple de gel, l'aparició de l'esperit –amb el rostre en tenebres– del fill del capità Choi, o d'altres. Moments de terror explícit que trenquen amb el to mesurat del film, i ni tan sols tenen continuïtat. Sembla que el guió no pot escapar a un cert grau d'obvietat, com en la troballa del diari de l'antiga expedició britànica i els paral·lelismes que s'observaran a partir de llavors entre una i altra.
Una altra feblesa de l'argument és la seva confusió. La interessant i lloable intenció de ficar l'espectador en la (convulsa) ment dels expedicionaris, es veu llastada en alguns moments per ràpides successions d'imatges misterioses o fora de context, que no fan sino dificultar el seguiment de la trama. Per sort, tot això es veu compensat per altres escenes elaborades amb gran perícia tècnica i riquesa conceptual, que fan agradable el visionat de la cinta de principi a fi. Algunes d'elles són escenes de veritat terrorífiques, molt aconseguides, que introdueixen el film de ple en el gènere.
Quan escric aquestes ratlles, Yim Pil-sung prepara un nou film de terror, una adaptació lliure del conte de Hansel i Gretel. A pesar de la batacada, la indústria torna a confiar en ell. És una bona notícia. Penso que Yim és un director amb talent, i a pesar que en el seu debut no estigués del tot encertat, crec que arribarà a donar grans moments al cinema d'entreteniment.
Comentari penjat el 18/06/2007
----------------------------------------------------------------------------------
(1) Bong Joon-ho, director de The Host, és de sobres conegut; Lee Hae-jun ha escrit els guions de Au revoir, UFO (2004) i Like a Virgin (2006), i és codirector de la darrera.
(2) Un milió d'espectadors, a raó d'uns 6.000 won l'entrada (6$), suposa uns ingressos que no arriben a cobrir les despeses de producció.
(3) “És purament una pel·lícula comercial”, confessava el director a un reporter del diari The Korea Times.
,
Namgeuk-ilgi (literalment: “Diari de l'Antàrtida ”)