"El primer president de Corea del Sud va ser Rhee Syngman, el 1948"

 

principal




Aachi and Ssipak

Títol coreà:, Achi-wa ssipak (literalment: “Achi i Sipak”)
Any: 2006
Gènere: Comèdia esbojarrada / Acció / Ciència-ficció
Temes: Futur distòpic / Escatologia / Provocació
Direcció: Jo Beom-jin
Guió: Jo Beom-jin, Kang Sang-kyun, Jeong Hye-won
Repartiment: (veus) Ryoo Seung-bum (Aachi), Lim Chang-jung (Ssipak), Hyeon Yeong (Bonica)
Pressupost: 3,5 milions de dòlars
Espectadors: 107 mil a Corea

 

A la futurista ciutat de Shit City l'element energètic més preuat són els excrements humans. Així les coses, el govern controla tots els ciutadans cada vegada que van a cagar, gràcies a un dispositiu introduït en l'anus en el moment de néixer. Per a fomentar les deposicions, per cada una d'elles s'entreguen uns pirulís fets d'una substància altament addictiva, motiu pel qual han esdevingut un motiu de disputes i de cobdícia. Aachi i Ssipak, dos delinqüents juvenils, es topen amb Bonica, una actriu de porno a la qual li han introduït desenes de dispositius de control anal, de manera que cada cop que caga és inundada de pirulís. Quan això se sap, la màfia, el govern i la Banda del Bolquers (un grup d'individus petits, blaus i estúpids, addictes al pirulí) volen segrestar-la. Aachi i Ssipak miraran de protegir-la… per a treure'n ells el profit.

Dos histèrics membres de la Banda dels Bolquers fugen de la massacre. Una escena que remet de manera òbvia a Indiana Jones.
(Imatges extretes de www.hancinema.com)

Hi haurà qui es posi les mans al cap, però amb Aachi and Ssipak la indústria coreana de l'animació ha fet un pas endavant, el primer des de feia temps. D'entrada, es tracta d'un producte que obre noves vies d'expressió i, sobretot, de comercialització. Amb ell el cartoon coreà es diversifica, deixant a un costat les influències japoneses i els temes seriosos, i apostant per un model tipus Beavis and Butt-Head, estripat i desacomplexat, que apunta directament a un públic adolescent i juvenil. (La comparació és oportuna, perquè precisament la cadena MTV ha comprat els drets del film per a fer-ne una sèrie de televisió (1), cosa que confirma el pas endavant a què m'he referit.) Aquesta particularitat (que la fa destacar entre tanta producció infantil), unida a la seva creativitat visual i altíssima qualitat tècnica, han fet que la pel·lícula sigui reconeguda a casa (guanya el primer premi del SICAF, festival de cinema d'animació de Seül) i a fora (a Sitges s'enduu el guardó Anima't a la millor cinta d'animació (2)).

Però no tot és tan positiu. Arribar fins aquí no ha resultat fàcil als seus creadors, que han trigat vuit anys en poder completar la seva obra. El motiu no ha estat un complexe procés d'animació per ordinador (que també), sinó problemes de finançament. L'any 2001, el director Jo Beom-jin i el seu equip van llançar a Internet una versió de les aventures d'Aachi i Ssipak de tres minuts de durada i animació en Flash, per a testar la reacció del públic davant la seva proposta. Fins a tres milions de persones van veure el clip, corroborant que la idea era oportuna. Però en els dos anys següents, My Beautiful Girl, Mari (2002) i Wonderful Days (2003) no van complir amb les expectatives creades, i els productors comencen a desconfiar dels films animats. En aquest context, una pel·lícula tan única com Aachi and Ssipak semblava un risc afegit, i el projecte va quedar aturat. Finalment es fa, és clar, però la resposta del públic després de la seva estrena no ha estat tan bona com aquell curtmetratge uns anys enrera podria haver fet pensar. A més, el film ha d'aguantar els atacs d'aquells que li critiquen no ja la seva grolleria i inclinació a la violència, sinó que està buit de contingut. No és que els hi falti raó. A diferència d'altres dibuixos animats escabrosos i malparlats, com ara South Park, Aachi and Ssipak no té un missatge al darrera. La seva representació d'un món desastrós no duu incorporada una reflexió de tipus ecològica o política. Simplement, com diu Adam Hartzell, estem davant d'un “futur distòpic en què l'única redempció possible passa per divertir-se amb les restes que han quedat” (3).

No cal, doncs, buscar-li els tres peus al gat. Jo Beom-jin ens ho deixa tot força clar en plantejar una pel·lícula que constantment fa l'ullet a l'espectador, ja sigui a través del seu llenguatge i situacions grolleres, o de la cita constant a films com Alien, Akira, Basic Instinct, Misery, Indiana Jones and the Temple of Doom, Mad Max, i un llarg etcètera, amén d'altres icones de la cultura pop com Batman i Superman. Per cert que, a pesar de totes aquestes referències foranes, la cinta té un sabor autènticament coreà, que es nota en el tipus de comportament adolescent dels seus protagonistes, amb el seu vocabulari escatològic, i en una banda sonora farcida de cançons de grups coreans de hard-rock. També les seves escenes còmiques recorden molt a aquelles que veiem en un gran nombre de pel·lícules coreanes d'imatge real.

Aquest és un film que, a diferència d'alguns dels seus antecessors, té una personalitat pròpia (i pàtria), que hauria d'ajudar a vendre l'animació coreana al món. Sempre i quan nosaltres estiguem receptius i en disposició de distingir a uns asiàtics dels altres, és clar.

Comentari penjat el 03/11/2007

----------------------------------------------------------------------------------

(1) La compra dels drets no implica que la serie es farà, només que podria fer-se. La informació la vaig trobar a www.twitchfilm.net que, al seu temps, la va extreure de www.koreanfilm.org

(2) Als premis cal afegir les invitacions a multitud de festivals de tot el món.

(3) A www.koreanfilm.org

Cinema Kim © copyright Jordi Codó.